Fa algo de temps, declarava u dels participants
en un polemic Congres de Llengua Catalana: “No existeix una llenga i literatura
valenciana diferents a la catalana”. I l’alcalde d’una poblacio valenciana
antiga i carregada d’historia confirmava que “aixo sempre ho havia tingut
molt clar”.
A mi m’han fet por sempre les evidencies en materies
opinables, perque solen ser indici d’adoctrinament o d’ignorancia. De totes
maneres als valencians el tema no importa massa. Lo unic que nos interessa
per ara tindre ben clar es SI EXISTIX O NO una llengua i lliteratura valenciana.
El que siga diferent, semblant o igual que la catalana no nos trauria la
son, si molts catalans i alguns valencians, molt sabuts ells, no estigueren
empenyats des de fa un grapat d’anys, i ara més que mai, en que
la llengua valenciana no solament es igual a la catalana, sino que ES LLENGUA
CATALANA, millor dit, es un dialecte de la llengua catalana, no ha tingut
ni té, per tant, existencia independent de la llengua catalana;
lo qual no solament es una falsetat, sino una descarada usurpacio de nom
i de contingut.
Estos senyors que veuen les coses tan clares
son els qui nos obliguen als valencians a defendre la titularitat d’una
llengua que tenim en tranquila possessio des de fa més de sis sigles
baix el nom, mai discutit, de LLENGUA VALENCIANA. Nos obliguen tambe a
lluitar contra una “normalitzacio” que té com clar objectiu la SUSTITUCIO
de la llengua valenciana per la catalana, fet que contradiu per sí
mateix la tan cacarejada unitat de llengua, perque, si foren iguals, no
caldria canviar la valenciana com ho estan fent. “Qüestio d’ortografia”,
diuen, per a traure-li importancia a la cosa. “Qüestio de nom”, diuen
tambe, com si igual tinguera dir-nos valencians que francesos o russos.
“Qüestio de fonetica, de morfologia, de sintaxis, d’identitat, de
personalitat i de moltes més coses”, afigc yo.
Fem una prova. He imaginat un curt dialec entre
una ama de casa i la chica de servici procurant imitar, no d’una manera
tecnica sino a l’alcanç de l’home del carrer, la fonetica catalana.
A vore si algun valencià creu que este dialec es possible en qualsevol
poblacio valenciaparlant del nostre Regne:
- Senyuréta, Na Leunó es aqui al
saló, diu que s’ha espatllat la gallèda i que, per això,
plegarà d’hora.
- Digui-li que vingui.
- Ja soc aquí, senyureta, què n’es
de bunic aquest mirall que tè a la sèva ma!.
- No m’amuhinis ara, minyona, atansa’t a mi i,
en lloc de xafardejà, cuntesta’m si has escumbrat ja la meva cambra.
- Còm que la senyurèta s’aixeca
tard... A mès a mès he tengut que acumpanyà al nen
com tots els dies de cada dia. ¿Sap que un senyó gran li
ha dunat un petó avui al dematí?.
- Seria ben segú l’oncla. Una mica boix
es ell; això no vol pas di, però, que sigui mala persona.
Ha estat un bon noi tota la vida.
- Jo no u sè pas, senyurèta, perquè
a casa meva no tenim oncla. Si li sembla, tanmateix, prendrè cumiat
i me’n anirè a culgà. Què n’estic de cansada!.
- Tu no surtiras fins que jo t’u digui. Mira
si sota la taula ès un mitjó que m’ha caigut i agafa’l.
- Senyurèta, u fa vustè, jo soc
una minyona desenvolupada.
- Senyó, còm està el servei
avui en dia!
I no crega el qui està llegint aço
que es tracta de paraules rebuscades i dificils. Es catala corrent i vulgar.
Perque, si anem a alguns eixemples de “català literari”, nos trobem
en perles com estes:
“S’arrossega un verm badoc, fill de marfanta,
en demanda de clemencia. Si s’abellia la viscera de la pietat autocràtica
a concedir-me una sola paraula vivificadora de perdó, m’agemoliré,
rebuig de tènia, fins a fer-li eternes mamballetes.
Bastarà ajupir-te, manu, per tal que un
servidor t’amidi còmodament tendrums i molses, i et festegi amb
cortesia les costelles i altres diverses mostres de cocals. I no se m’atabuixi
en la escomesa, que prou la ganiveta es esmolada.”
¿Ho té clar el senyor alcalde? Crec
que no cal insistir més. Nos importa un pebre als valencians si
el catala es igual o no a la nostra llengua. Pero nos importa, i molt,
el fet de que EXISTIX UNA LLENGUA I LLITERATURA VALENCIANA, que es cosa
NOSTRA, no dels catalans, ab tot el respecte. El poble valencià
no pot admetre, per fidelitat a la seua historia, ¡per dignitat!,
que un atre poble li lleve lo que es seu i damunt diga que no li perteneix
ni el nom. ¡PROU!.
|
