En l’arribada del renaiximent, en especial en Italia, es va tindre la possibilitat de buscar de nou les civilisacions dels grecs i romans, que havien segut olvidades durant l’edat mija i en molts casos aplegaren a desapareixer. 

 El moviment que trastornà les arts durant este periodo no podia ignorar la jardineria. Sorgiren nous jardins rodejant les villes i palaus, i els grans parcs en les principals ciutats. Començà rapidament la trasformacio dels vells i gelats castells feudals en confortables i juxoses mansions palatines, com el castell CAFAGGIOLO, que era propietat dels Medici.

En esta epoca apareixeren verdaders genis de l’ecologia, aixina com una primera gran conexio entre l’arquitecte i el jardiner. Treballaren en grans proyectes i obres de jardineria. Bramante, Alberti i Rafael, creant el jardi a l’italiana, que pot definir-se com: unitat de conjunt i construccio (o reconstruccio) de la naturalea segons les normes dels arquitectes, especialment dels florentins. Aixina s’originaren fastuosos jardins, com el que posseia Lorenzo “El Magnific”, en extensions fins a les 40 Hes., on es mesclaven els fruitals en l’horta i en zona de caça i deports.

El jardi italià renaixentiste era de superluxe, en moltissima importancia en els relleus i la composicio. El palau estava en un monticul; la jardineria regular en grans llinees; tenía generalment un paseig central cap a la vila, a la que s’accedia a través d’un majestuos marc de terraçes en les rostaries. Era un “jardi accidentat” per excelencia i oferia com objecte restituir una certa intimitat a la decoracio mes o manco arquitectonica i rigida del paseig central. 

 Son eixemples d’est estil els jardins de: “Vila de l’Est” i “Vila Aldobrandini”. 

 Estos jardins es convertiren en escoles d’art. Pintors, arquitectes, escultors i poetes feen la seua vida en ells, com la mes pura i llogica font d’inspiracio per a les seues activitats. D’ahi que proliferaren els artistes, ya que al estar totalment inmersos en la naturalea la seua inspiracio era mes pura i creativa. 

 Les especies que predominaven en el jardi italià renaixentiste eren: pins, cipresos, llorers, tarongers, jazminers, rosals, roures, carrasques, oliveres i, sobre tot, l’herba, element de decoracio de primer ordre, que fon una aparicio espectacular.

En els jardins s’estudià l’incorporacio definitiva d’aus, mamifers i rumiants que aplegaven a confraternisar en el pasejant. 

 El renaiximent italià prolongà la seua influencia en França i en els Països Baixos.

 Conserva encara els principis en vigor des de l’Edat Mija (travessat de parterres). 
 En els jardins de Blois, Amboise o Anet es reencontren les llinees geometriques del pati i dels enreixats. Estes reixes despres donaren lloc a verdaderes construccions com glorietes, tancadors i portics (jardi de Montangris). 
 Un arquitecte, Jacques Androuet du Cerceau, publicà en 1576 una recopilacio important que aplegaria a ser celebre en abundants alçats, detalls i croquis.