A continuacio reproduixc la nota de l’editorial
que apareix baix d’un escrit en normes de El Puig en un semanari de difussio
gratuïta de Gandia (“Gente de La Safor”) la primera semana d’enguany,
en el seu numero 513, del 2 de giner de 1998.
“Gente no es responsabilitza de l’ortografia
ni de les múltiples faltes que apareixen en aquest escrit. Ho hem
transcrit tal com ens ho van donar i hem complit la petició de respectar
¿l’ortografia? del text.”
He de dir que el semanari ya reflexa en la seua
primera plana lo següent: “Las colaboraciones no reflejan necessariamente
la opinión de la dirección”, per lo que eixa nota adicional
de l’editorial citada en el paragraf anterior te una atra intencionalitat:
la de mediatisar en el llector (receptor) i crear-li un estereotip i uns
prejuïns en relacio al text en normes valencianes. Puix be, ¡aço
es lo vullc denunciar!
Per a introduir al lector en el context del mateix,
he de dir que l’escrit aludit forma part d’un conjunt de 6 colaboracions
que el semanari solicità als responsables dels diferents partits
politics de Gandia en el començament del present any electoral.
D’entre tots ells, l’articul del representant d’UV era l’unic escrit en
valencià (normes del Puig o de la RACV), ya que els demes estaven
escrits en catala (PSOE, BLOC, EU) i castella (PP i Alternativa Independiente).
Es tracta esta d’una protesta contra el prejuï
d’un mig de comunicacio local, i les molesties que ocasionà la nota
de la redaccio cap als llectors i el malestar als que, com yo, utilisem
i conreem les normes de El Puig (o de la RACV), actualment
les uniques normes d’ortografia valencianes, fetes en Valencia per valencians
i per als valencians. ¡Es pot estar d’acort o en desacort, pero esta
es la realitat!. Algu prodra pensar ¿i les normes del 32
que?; eixes bases ortografiques son un eufemisme inventat per a introduir
les normes de Pompeu Fabra (les de l’Institut d’Estudis Catalans)
en Valencia de manera sibilina. Convide des d’aci a que el llector profundise
pel seu conte en lo qué son, quan i qui les redactà, de quines
atres normes son una adopcio i una “pseudoadaptacio”, de quina forma es
feu el cridament per a que la gent s’adherira i cóm foren replegades
les fimes; quants, excepte dos o tres, dels firmants eren experts o tecnics
en filologia o ortografia, i mes interessant encara, cóm els primers
en abandonar-les (abandonar les poques concessions que es feren a
les particularitats valencianes) foren precisament aquells que feren el
cridament public i la replega de les adhesions i nosatres que el mateix
semanari Taula de lletres valencianes i mes tart L’Estel, El Cami...
Per a ser imparcial l’editorial del semanari,
si lo que pretenia era desmarcar-se, simplement hauria d’haver escrit lo
seguent: “Esta colaboracio ha segut respectada en la seua normativa
original, normes valencianes de la RACV, segons la voluntat de l’autor”;
pero l’evident orientacio persuasiva i tendenciosa de l’editorial cap al
llector tenía un clar afa de modificar la seua conducta davant del
text en el següent sentit: ¡les normes d’ortografia de la
RACV no existixen!; per lo tant, a l’analisar el text baix les normes
d’ortografia catalanes (uniques que coneix la direccio del semanari)...ixen
a munto de faltes...¡tantes com faltes trobem en qualsevol escrit
que es analisat en unes atres normes ortografiques diferents a les que
ha segut escrit.
Qualsevol mensage persuasiu transmes per
un mig de comunicacio, o es propagandistic o es publicitari, segons l’ambit
siga politic-social o economic-social, queda evidenciat a totes llums que
en el nostre cas que nos ocupa es tracta d’un mensage persuasiu propagandistic
contra les normes ortografiques valencianes de El Puig (RACV).
Si la principal funcio d’un mig de comunicacio
es la d’informar de la realitat, no podem oblidar que en les seues mans
tambe està la possibilitat de deformar-la i manipular-la,
i aixo es lo que provoca (conscient o inconscientment) eixa nota de la
redaccio. Fer creure que no existix una gramatica i un vocabulari general
de la llengua valenciana diferent a la gramatica catalana del IEC que des
de que fon creada per Pompeu Fabra estigue enfrontada en el primer quart
de segle a la de Mn. Alcover i la de l’Academia de Lletres Catalanes; a
estes altures ¿a qui enganya? ¡Que absurda i ridicula resulta
eixa actitut preestablida anti tot lo que vinga expressat en una normativa
que no siga la catalana!
Este metodo de deformacio de la realitat, alegant
un ¿desconeiximent? del fet, es el mes facil d’utilisar pels mijos
de comunicacio...encara que les normes valencianes de la RACV les utilise
un ample espectre de la nostra societat, entre els que destaquen institucions
i organismes com El Palau de La Musica de Valencia, Les Conselleries d’Agricultura,
Peixca i Alimentacio i la de Mig Ambient, L’Institut Valencià de
la Joventut (IVAJ), L’Ajuntament de Valencia (des de 1991 a 1995) o les
mateixes Corts Valencianes. Destaquen tambe, ademes de les publicacions
dels organismes anteriors, les editorials de llibres com Del Senia al
Segura, Lo Rat Penat, Associacio d’Escritors en llengua Valenciana, Revista
de Filologia Valenciana, Accio Bibliografica Valenciana, Lletraferit, L’Oronella
SEV i moltes atres publicacions d’entitas civiques, socials i culturals
repartides a lo llarc de tota Valencia.
L’ocultacio de la veritat es un arma eficadissima
per a la mentira, dia Miquel Adlert en el seu llibre En Defensa de la
Llengua Valenciana, ¡quanta rao tenía!. ¿A
on està el lliure transit de les idees i d’expressar-se com u
crega convenient?, ¿per que eixa intencionalitat de desqualificar
i de provocar el rebuig i la sorna?. No puc mes que denunciar la falta
d’educacio, ¿acas creu la direccio del semanari que el lector
es incult i no pot traure les seues propies conclusions?.
El periodisme en llibertat i en democracia no
es una patent de cors, com creuen alguns naixcuts al periodisme baix el
paraigües de la moda imperant. Gente de la Safor, crec que ha caigut
en l’estupit simplisme de l’obsessio que no pot consentir una disconformitat
i que una persona expresse lliurement en l’ortografia que crega mes adequada
les seues idees i mes quan, en el cas del sr. d’UV, preten ser coherent
en el programa i l’ideari del seu partit. ¿Quina credibilitat ha
de tindre dit semanari quan escriga respecte a qualsevol protesta publica
que es faça contra els seus criteris?. Pot ser, la resposta estiga
en el control que supon les 2 planes sanceres de publicitat que Pepa Frau,
alcaldesa de Gandia (PSOE), una de felicitacio personal i l’atra de l’Ajuntament
de Gandia, que ella presidix, inserten en dit semanari en els diners de
tots els contribuyents. Em venen a la memoria un parell de frases que definixen
lo que es una relacio autoritaria en els seus subdits: “Yo ordene i
tu obedixes” i la que definix una democracia mal entesa: “Yo enganye
i tu em creus”, segur que el llector ya les ha sabut associar a la
nostra realitat qüotidiana.
Per ultim, per a la defensa dels usuaris, i a
modo de recomanacions per als consumidors d’informacio i dels mijos de
comunicacio enumerare 6 procediments trets del Manual de autodefensa
comunicativa, 1982, 158-159 de H. Benesch i W. Schmandt, i que Antoni
Fontelles replega en Societat, Ciencia i Idioma valencià,
Lo Rat Penat, 1997; son els següents: 1) coneixer quines son les tecniques
usades en la manipulacio; 2) tindre armes contra la manipulacio; 3) evitar
caure en la fascinacio injustificada; 4) practicar l’independencia i ampliar
els nostres coneiximents; 5) no convertir-nos nosatres en agents manipuladors
i 6) descobrir i denunciar als manipuladors.
|