Aci, en Alacant, la major part dels meus veïns
procedixen d’unes atres comunitats, pareixent-los-ho mes normal nomenar-se
llevantins o mediterraneus que valencians. Els seus arraïls trasplantats
d’Albacete o Lugo son abonats en la confusio dels mijos. En el suplement
en catala d’un diari madrileny, edicio de la Comunitat Valenciana, el croniste
Tato escrivia: “Tirant lo Blanc, en l’eloqüencia del seu orige català”
(El País, 19-XI-98). No sabem quin document haura trobat el doctor
Tato per a alterar la valenciania de Martorell i la seua obra. El dia anterior,
un atre rotatiu dedicava el suplement escolar a enaltir la catalana veu
“tardor” (Información, 18-XI-98), olvidant les valencianes “otony
i primavera d’estiu”.
Els que han trobat en Alacant o Benidorm el seu
nou llar deberien saber que els alacantins es sentien tan valencians com
els naixcuts junt al Micalet. Del Cenia al Segura, els nostres avantpassats
formaven frondosos arbres genealogics de quines rames ombrejaven tot el
Regne. Empreses militars comuns i matrimonis com el de “Feliciana Sánchez
d’Alacant en Andrés Balaguer, llaurador del lloc de Ruzafa” (octubre
de 1663), establien solits llaços. Estos novençans presentaren
la seua netaja de sanc en un impres on constava la denominacio del territori:
"Nos, los Inquisidores en el reyno y Ciudades de Valencia”. Observen que
Valencia era el toponim que abarcava tot, com ben sabia el canonge Tomás
Daroca de Sant Nicolau d’Alacant, que informà sobre: “Feliciana
Sanchez, natural de Xativa; abuelos maternos Francisco Pelisari de Alicante,
y Ana Bosch de Alicante, Christianos viejos de limpia sangre, sin mácula
ni descendencia de moros, judíos, luteranos conversos, ni de otra
secta”.
Els alacantins (de la Ciutat, puix la provincia
no existia) sentien orgull de la seua valenciania, i no hagueren consentit
que els nomenaren llevantins, com vulgars monts o vents; o meditarraneus,
com si foren sardines o clochines. Prova d’aixo la tenim en un llinage
ilustre d’Alacant, el dels Mingot, descendents del Mingot frances de nacio,
que dia el seudo Febrer. En 1687, Francisco Mingot colaborà en un
llibre sobre Sant Francesc Xavier, dedicat a Ana d’Austria. L’obra contenia
poesies d’autors que expressaven el seu naiximent o nacionalitat: “José
de Sada, caballero aragonés; Gerónimo Cerdá, de Mallorca;
Francisco de Olaegui, de Navarra”; y, encapçalant una endecha, “Francisco
Mingot, theólogo valenciano de Alicante” (Gonçalez, F.R.:
Sacromonte de las musas de los Reynos de España, 1687, p.52).
Entre les poesies en castella, llati i valencià
hi ha una on l’autor s’identifica com “una pluma grave, de la ciudad de
Alicante”, i aprofita l’ocasio per a enaltir la llengua propia i censurar
l’aliena, fet que contrasta en el misticisme dels atres poetes. Titula
la seua composicio “Romance valenciano”, aludint a la denominacio de la
llengua, no a una rima variable o diferent de l’octosilap assonant castella.
Conscient de que està cometent una pilleria lliteraria per descuidar
les alabances a Sant Francesc, comprimix en dos estrofes el concepte de
que “els valencians entenem” que es mes pobre la llengua castellana que
la valenciana. L’alacanti argumenta que: “Puix que he escrit en Castellà,
/ tambe escriure en nostra llengua/ que en Valencia serà propia/
i en Castellà serà Grega”. Tot está clar, llevat d’algun
incorrecte i sospitos accent (¿ma normalitzadora del sigle XX?).
Encara que “la pluma grave de Alicante” no especifica
que escriu en valencià, no podriem confondre-ho en el catala o castella
del XVII. Trobem diminutius com “genteta, animeta”; terminacions d’abstractes,
“riquea, baixea”; us del digraf africat, “antorcha del cel”, (v. 28). Els
estrambotics guionets fabrians brillen per la seua absencia en els enclitics,
“pagarli son servisi” (v. 61). La arena no es sorra, “peus per la arena”
(v. 21), i la “maravella” (v. 16) no la “normalitzada” en “meravella”.
L’alacanti usa el sustantiu “carrera” en valor semantic de competicio entre
aguila i cavall, “per lo ayre, fet águila en la carrera” (v. 56),
sent un testimoni que llegitima esta veu en llengua valenciana, no la ridicula
“cursa” del IEC.
Per un atre costat, els alacantins defenien zelosament
els seus furs valencians. En 1645, el portaveu de la ciutat d’Alacant es
bafanejava davant l’Almirantat de Castella, recordant que la Corona de
Castella no tenía jurisdiccio en el Regne de Valencia, “por fueros
de este Reyno” (A. Cor. Aragón, Leg. 888, 1645). Res expresa millor
la fidelitat alacantina que les paraules del flare Jayme d’Alacant, pronunciades
en el temple de Sant Nicolau durant les festes de 1661. En elles recordà
la participacio de la ciutat en l’eixercit del Regne de Valencia, en la
Guerra dels Segadors, contra els catalans: “Tú, Alicante, fuiste
la primera que te ofreciste con gente de guerra al cerco de Tortosa. Vive
para el alivio de las necesidades, y vivan todas las Ciudades de este Reyno
fiel”.
En 1998, els nous alacantins no s’enteraran del
passat comu. L’inmersio deforma i controla tot des de Canal 9 fins les
guarderies sembrant odi entre les ciutats germanes.
|
