PER A COMENÇAR: EL CATALA CONVERGENT.

 Per molt que el PSOE fa uns anys diguera lo contrari; per molt que el PP en l'actualitat diga lo contrari, la veritat es que en les universitats valencianes, en les escoles i en els instituts s'està donant catala -aquells que encara es resistixen a admetre-ho a soles demostren a quin nivell d'inocencia es troben respecte a la realitat de la problematica valencià/catala-. Un catala molt sui generis, si voleu, pero ya està be d'enganyar a la gent i d'encabotar-se en seguir vivint en els nuvols: catala; catala convergent que es diu. Catala convergent es aquella varietat del catala estandar (="normalitzat", valencià "normalitzat") que es identica o similar al que es dona en els mijos de comunicacio i en els centres escolars en Valencia, Catalunya i les Balears. Es tracta de la norma "compartida" i promocionada de tal forma que en cada lloc, per la "bona voluntat" dels educadors, no s'aplega a qüestionar.

 Pero no es tracta a soles del sistema ortografic. En cadascun dels territoris dels "Països Catalans" s'introduixen formes mes propies dels atres, de manera que no resulta estranya la paraula "chicotet" en Mallorca, en Valencia ya es coneix la forma "sortir" i en Catalunya admeten la forma simple del preterit perfecte ("ani", "canti", vingui"...) . Aixo vol dir que en uns anys l'aportacio dels distints territoris sera tal que nos coneixerem molt mes de lo que nos pensem. Es un proces que va des de la diversitat cap a la convergencia (i unio). ¿L'objectiu? Evidentment, unificar el sistema ortografic, despres el morfologic, despres el lexic, despres la cultura, despres l'historia, despres... el futur, el territori, la nacio.

 Per molt que diguera el PSOE en campanya electoral que defenia la singularitat del poble valencià (evidentment, evitaven en tot moment l'adjectiu "catala") i per molt que el PP diguera lo mateix en les mateixes circumstancies (evitant igualment l'adjectiu referit), el resultat ha segut tambe el mateix: quan aplegaren al poder (els dos han tengut l'oportunitat de demostrar la seua autentica politica llingüistica), els primers impongueren la normativa catalanisadora (la convergent que vos dia) fent-li el joc als interessos particulars d'uns quants autodenominats "cientifics" de l'universitat -que no entenc molt be per que tenen tanta por a comportar-se com a autentics cientifics i ensenyar la veritat o, per lo manco, ensenyar com toca: sense amagar les coses, sense mediatisar-les, donant opcio a la llibertat de criteris i a la llibertat de triar-, fent-li el joc a la dreta catalana, fent-li el joc als sectors radicals catalanistes i fent-li la girada a tots aquells que tenen interessos economics en el proyecte (que en son molts). Els segons, el PP, han mantengut la mateixa politica llingüistica, servint novament als mateixos interessos (i, no obstant, juren i perjuren els responsables que defenen la llengua valenciana per damunt de tot. ¿Com es possible que li tinguen tanta por a Catalunya?, ¿com es permet que un govern autonom estiga tan condicionat per la voluntat d'un atre?, ¿com li tenen tanta por a quatre -o quatremil, em dona igual- catalofilohisterics?).
 
 
 

 PRIMER OBJECTIU: LA CONFUSIO.

 Tant els primers com els segons han enganyat a la gent (i enlerta: aixo te un preu), colaborant els dos en la consecucio d'un dels principals o, millor dit, primerencs objectius del catalanisme: provocar la confusio entre la poblacio, confusio respecte a la seua propia llengua. Es tracta del primer pas. Hui per hui, ¡quanta gent hi ha -valenciaparlant i, naturalment, castellaparlant- que dubta de lo que parla, que no sap en certea si lo que parla es correcte o si es valencià o si es catala!; no es dona conte de la vertiginosa introduccio de catalanismes en el seu lexic comu, inclus acaba utilisant formes que mai havia utilisat i, no obstant, en l'absoluta conviccio de que son correctes o -pijor- de que les ha utilisades tota la vida. El catalanisme es com el cancer, que apareix en una part del cos sense donar-se u conte, enganyant a les celules propies, es propaga per l'organisme en una facilitat espantosa i despres produix metastasis, contagiant a unes atres parts, que acaben tambe condenades... I tot aixo en silenci, sense avisar -es mes: a voltes com una reaccio benigna-. Aço es molt greu, senyors cientifics, senyors filolecs, senyors politics... Creada la confusio entre la gent, el següent pas des del poder consistix en "aclarir-li" el dubte: yo et mostrare la veritat, yo -i a soles yo- conec el cami (Yo soc la veritat i la vida...).

 Per aixo, insistixc en la gravetat de l'assunt; perque, mentres els politics que diuen defendre el valencià (que no pot ser una atra cosa que la llengua valenciana per moltes sentencies que es dicten en sentit contrari) actuen en una absoluta indecisio o indefinicio, els "filolecs" s'encarreguen d'anar fent cami "ensenyant" qué es aixo del "valencià" o, millor dit, de la "nostra llengua".

 En a soles una o dos generacions mes, l'autentic valencià, la llengua valenciana que tots entenem, estara tan disolt en el catala que ya sera impossible, certament, distinguir una cosa de l'atra i ni a penes hi haura diferencies "dialectals" dins dels "Països catalans" (sobre tot, en la llengua escrita que es la que documentalment pesa mes). I ya s'haura acabat tot: la llengua valenciana, definitivament, haura mort. Ya podran els politics i els "cientifics" dormir mes tranquils i estar satisfets d'haver assessinat una llengua. Una cosa: si, segons diuen, tan correcte es "este" i "aci" o "chicotet" com "aquest" i "aqui" o "petit", ¿per que trien sistematicament les segones formes?, ¿no s'està contribuint en aixo a la desaparicio de les peculiaritats valencianes? (perque es que resulta que les primeres son valencianes i les ultimes catalanes). Puix ahi vaig: ¿encara no està clara l'intencio?, ¿encara hi ha qui creu en la "inocencia" de l'universitat i mes?. I no tot acaba ahi: enlerta que, com ya he dit, despres -¿o ya?- ve la cultura, l'historia, el territori...

 EL RESPECTE ALS MORTS.  LA "FABLA".

 Com les coses son com son i com que els homens tenim el gran defecte de seguir errant a pesar de l'experiencia adquirida, tenim tambe l'atre defecte d'enrecordar-nos-en dels vius despres de morts, de forma que vindra el moment -aixo, segur- d'intentar recuperar la llengua valenciana o, per lo manco, aquell "dialecte" en aquella personalitat tan forta, ¿vos enrecordeu?, que li dien valencià i que va tindre inclus grans escritors que el gastaven... Pero, quan aplega el moment de les bones voluntats es perque ya es massa tart. Ha passat sempre i seguirà passant: en governs desnaturalisadors autodenominats d'esquerres i en governs de dretes continuistes per la naturalea absurda de la por.

 Recordeu: per molt que s'encaboten la ciencia (Frankenstein) i el poder (imperi espanyol), els morts no resucciten. Aixo pertany mes a la mitologia cristiana que a la realitat quotidiana. En este sentit, un cas similar al que protagonisarém nosatres dins d'unes poques generacions, es el de la denominada "fabla" aragonesa. ¿Que es aixo de la "fabla"?. En principi, un misteri, encara que per definicio es tracta de la llengua (?) que es parla en varies zones molt aïllades i minoritaries d'Osca, al nort d'Arago. Es una especie d'hibrit entre l'antic aragones i l'actual castella baturro. Per aixo no te una denominacio especifica (ni aragones ni castella ni baturro...). Entenc que l'antic aragones es arraconat pel predomini del castella fins a uns quants nucleus poblacionals alluntats dels mes importants nucleus poblacionals i culturals. El temps i els fenomens de castellanisacio en la major part del territori aragones s'encarreguen de conduir l'antiga llengua cap a l'estat actual de la fabla, mentres que en quasi tota la llinia fronterera en Catalunya el lloc que alla l'ocupava el castella aci l'ocupa el catala, de manera que en tota esta franja s'ha evolucionat cap a una varietat mes proxima a la dels veïns orientals. Eixe es el motiu pel que ningu s'atrevix a relacionar la "fabla" en la varietat que es parla a l'est d'esta comunitat. Pero yo si que crec que es un tema molt interessant que s'hauria d'estudiar en profunditat ya que els resultats serien realment sorprenents.

 ¿Que els ha passat als aragonesos? L'aragones migeval (que, per cert, haurieu de vore el paregut que tenía en el valencià i el catala de l'epoca -¿que no sería tambe un atre dialecte d'este i nosatres sense enterar-nos?-) era una llengua de cultura i de comunicacio de la mateixa manera que ho eren el valencià, el gallec, el castella -o el catala-. Pero, sobre tot a partir del "fatidic" matrimoni entre Ferran l'aragones en la castellana Isabel (els reis Catolics), començà a arrecular molt acceleradament fins acabar en l'actualitat convertint-se en una llengua reduida a unes parles aïllades, incomunicades i arraconades en determinades valls i zones de montanya. Estes parles estan molt contaminades pel castella, estan molt diversificades, en evolucions divergents a voltes, sense una codificacio fixa i homogenea i -lo que es mes important- son molt minoritaries, en via d'extincio i totalment exentes del prestigi social tan necessari per a la seua pervivencia, sempre associades a lo "baturro", a lo vulgar, a un nivell social baix i sense formacio. Descredit, en les conseqüencies socials que comporta. A mes, son formes de llengua molt distants ya de l'antic aragones original que gojà de gran prestigi en l'Edat Mija i del que es pot trobar facilment documentacio per a comprovar-ho. Esta llengua, realment, està morta.

 Estant aixina les coses, des de fa un parell de decades practicament en Arago s'està portant des de l'universitat i des de les institucions publiques una serie de campanyes de recuperacio -¡ara!- d'este aragones. Considere que la politica llingüistica aragonesa es deficient, absolutament insuficient, pobrissima, quasi testimonial, en una societat -l'aragonesa- que no li veu trellat ad estes accions i en unes institucions que m'estic tement que no s'ho creuen massa. Recordem que, com ya s'ha dit, el concepte d'aragones com a llengua de cultura està tan llunta i tan perdut en el temps i lo que d'esta llengua queda està tan desprestigiat que ara, en conseqüencia, resulta que no te un nom especific propi que l'identifique geografica i nacionalment de manera que s'identifique en un territori historica, politica i culturalment concret. Frances es la llengua que es parla en França, valencià es la llengua que es parla en Valencia, catala es la llengua que es parla en Catalunya... pero ¿aragones (?) es la llengua (?) que es parla en Arago? No existix eixa relacio en este cas. Se li dona el nom de "fabla" que, com en el cas del "patois" frances, dessigna pijorativament la parla, simplement parla peculiar, particular, curiosa, d'un lloc. El mateix cas el tenim en la denominacio que se li dona a la llengua en la part oriental del territori aragones: "chapurriat" o "chapurriao", que sona a que els seus usuaris la veuen com una barreja de llengües sense identitat propia i, naturalment, sense necessitat de preservar i recuperar. No se li dona cap importancia i, per supost, ni de llunt se la considera "digna" de ser codificada ni ensenyada en les escoles. S'entra aixina en un circul vicios i tancat perque, com a conseqüencia d'esta desidia, la llengua tendix a degradar-se i a perdre's cada volta mes, de forma que cada volta se li veu menys necessitat de prestigiar-la (aumenta el desprestigi social).

 I ara ve un atre problema afegit: cas d'iniciar accions, estem parlant de recuperar, pero recuperar ¿quina cosa exactament? Desaparegut en el temps i en l'espai l'autentic aragones, l'aragones original, ¿quin sentit te per a la societat aragonesa actual recuperar una llengua (que en este cas sería totalment artificiosa) en la que ningu s'identificaria? Realment i per a que ho entengam, sería una cosa semblant a posar-se a recuperar el llati: historicament ha estat ahi pero hui no el parla ningu; ¿quin exit tindria eixa formula?. La solucio passa mes be per normativisar -i despres normalisar- a partir d'eixes parles -"fables"- escampades i reduides a determinats nucleus del nort de la geografia d'Osca. No se quina de les dos solucions sería pijor, perque en el primer cas estem parlant d'una llengua morta i, en el segon dels casos, s'afigen uns atres problemes de tipo sociologic ya nomenat quan parlavem de que es tracta de varietats de llengua associades sempre als pobles, a les aldees, als llauradors, als baturros... a una condicio social baixa i sense cultura (o de nivell cultural baix). Aixo, a banda de la dificultat real que supon posar-se a unificar parlars en ocasions tan diferents, -per supost- dispersos i cada volta mes castellanisats.

 Hi ha una atra solucio, aixo si, pero des del punt de vista filologic no el recomane i des del punt de vista sociologic es contraproduent i perillos per allo dels agravis comparatius. Consistix en triar-ne una de les varietats existents -la de mes prestigi, la mes documentada lliterariament, la de major poblacio...- i codificar a partir d'ella per a impondre-la sobre les atres. Clar, primera dificultat: ¿quina?, ¿en quins criteris?, ¿codificacio total o parcial? (recordem que pot afectar a l'ortografia, pero tambe al lexic, a la sintaxis, a la morfologia...). Es el metodo pel que han optat els corresponents responsables de la normativisacio de la llengua per al castella, per al catala, per al frances... I, com que no es produix una identificacio total en la varietat estandar, apareixen greus dificultats en la seua implantacio, es perden localismes importantissims i interessantissims i tan "correctes" o admissibles com qualsevol atre. Ara be, estes llengües ultimes nomenades conten en una ventaja: s'han codificat des de la varietat central, una varietat que es parla en un territori i unes ciutats importants, la qual cosa ya li conferix un prestigi fonamental per a posar en marcha el proces de normalisacio. Aço no passa en la fabla aragonesa: cap de les seues varietats es parla en un nucleu poblacional important ni menys encara -la gran desgracia- en la capital, en Saragossa, cosa que facilitaria un poc el proces de recuperacio de la llengua -enlerta: tampoc es que sería la solucio a tots els problemes, pero ajudaria prou a trobar una via d'eixida-.

 El resultat -llamentable, pero cert- es un fracas mentres no es produixca l'implicacio de la societat aragonesa: impossible lluitar contra tants fronts. En esta situacio, l'aragones -o la fabla, com vullgau- quedarà al final com una especialitat -molt digna, aixo si- de l'universitat de Saragossa en la facultat de filologia (encara que ya haurien d'anar pensant en passar-la al departament de paleografia).