Mossarabia ha supost, primerament, un canvi per a les persones que estan darrere fent que siga una realitat, un canvi en quant a la plasmacio de l'idea de valencianisme en la vida de cada u d'ells; i en segon lloc, ha permes i seguira permetent que molts valencianistes de La Marina Baixa puguen demostrar lo que saben i lo que poden fer per la nacionalitat valenciana. Aço que acabe de dir i que per a molts sone a topic es, no obstant, la mes pura essencia del valencianisme com Adlert acostumava a dir, perque ell, durant tota la seua vida, i sobre tot els ultims anys, no deixà de denunciar a aquells (o aquelles) valencianistes que la seua actitut es llimita a soles a presenciar cóm uns atres valencianistes actuen mentres ell (o ella) es llimita a assegurar una i mil voltes el seu valencianisme, sense que este concepte i esta idea, es manifeste en el seu comportament diari. En el valencianisme, no hi ha lloc per a la comoditat.

Ser valencianiste, tots estareu d'acort, es incomodo en oposicio a la comoditat que resulta ser i dir que es catalaniste, o simplement, que ¡passa del tema! . Des del sacrifici i l'incomoditat de ser valencianiste hem de denunciar totes les actituts passives (sense raons justificades importants). La primera reflexio: ¡Quantes voltes hem tengut l'oportunitat de "fer patria", de "fer nacio", i l'hem deixada passar!, dirigida sobre tot, a aquelles persones de La Vila que llegint estes llinies i considerant-se valencianistes, podrien fer mes de lo ara fan ajudant i colaborant en els qui estan fent possible esta gran mostra de valentia i de valencianisme.

Que no es pense ningu, tampoc, que es mes valencianiste aquell que una volta en la seua vida va fer merits heroics en els quals va adquirir la condicio de valencianiste i preten viure de la renda tota la vida, perque pensa que dita condicio no caduca i es eterna. ¡Que enganyat que viu!, esta es la segona reflexio. Per contra, els que en humiltat, constancia i sacrifici tiren avant proyectes com este, dia a dia, per a mi, mereixen tota la consideracio i respecte.

Contra l'opinio d'aquells que diuen que per al valencianisme tots son bons, vinguen d'a on vinguen i pensen com pensen, vullc manifestar-me a favor de l'opinio contraria que afirma que eixa obsessio per ser molts, acaba fent que siguen pocs. Unes voltes perque donen mal eixemple, unes atres per la seua incoherencia i les que mes, per la seua incompetencia, resultat i conseqüencia directa de no creure en el valencianisme (aguanten nomes perque veuen que poden traure profit personal). L'obsessio i les preses per la quantitat van casi sempre en detriment de la qualitat, aixo es precisament lo que Mossarabia ha entes molt be des del començament, que l'importancia ha de ser la credibilitat que els dona la coherencia del quefer diari, i que este ha d'anar en consonancia en lo que defen i proclama, i no l'obsessio per a no ser pocs que la majoria de les voltes conduix a ¡quedar-se sempre com al principi!.  Esta es la tercera reflexio.

Diuen que en l'equilibri entre dos sentiments oposts està la virtut, i tractant de l'optimisme i el pessimisme extrems aixina es, perque si rebujables son aquells que veuen i toquen en els dits el triumfo del valencianisme, com si d'un cami de roses es tractara, tambe son rebujables aquells que viuen permanentment afonats i deprimits perque pensen que en som pocs. Recordem que totes les teories, corrents o moviments han començat  per molt pocs. Dia Adlert, que la tardança del valencianisme en implantar-se no s'ha de medir en el temps de la vida d'una persona, sino en el temps de la vida de la nostra patria valenciana.

Unicament em queda destacar l'ilusio i el saber fer de la gent de Mossarabia en el seu primer any de vida. Des d'aci, una atra volta mes,  la meua consideracio i respecte.