HISTORIA DE LA JARDINERIA

PER: PEDRO JUAN ZAMORA SÁNCHEZ
 

 

Doc
 
LA PERDUDA DE LA TRADICIO JARDINERA

 Una vegada conclosa la reconquista cristiana d’Espanya i expulsats els judios i els moriscs del païs, els governants succesius tingueren que atendre tarees mes importants, com la colonisacio del Nou Mon i la neteja d’hereges, buixes i espirius lliures o rebels dins de les propies fronteres practicant l’austeritat, despreciant lo refinat i aillant-se de pas de tot lo que ocurria i bollia en l’Europa del Renaiximent.

 Obviament, l’embrio de tradicio jardinera Hispano-Arap acabà, deixant el camp lliure per a que en sigles posteriors s’instalaren timidament les influencies italianes i franceses, i posteriorment les corrents païsagista i romantica. Aço es dramatic. I lo pijor no es que haja passat, sino que l’invasio cultural persisitix, ara que ya magnificada per les tecniques de mercat i la publicitat, fins al punt de que si no reaccionem a temps, perdrem fins la nostra identitat mediterranea, al menys en quant a jardins es referix.

 Per lo demes, al trencar-se la tradicio jardinera, esta fractura mal arreglada ha tolerat llogicament la desaparicio dels jardiners i dels jardiners (em referixc obviament, als jardiners creadors i artistes i els mes humils jardiners de pala i aixada qualificats que, sense la seua llavor artesana, es impossible mantindre l’essencia i l’estil d’un jardi).

 Hi ha que afegir, que davant de la gran dessolacio, la demanda potencial ha caigut no poques vegades en mans de viveristes que, en bona llogica d’empresaris, ha davantposat massa a menut, excepte honroses excepcions, el benefici de la venda de plantes a la llavor de creacio d’un jardi per al seu client. D’esta forma, assitim a una proliferacio de jardins, si es que mereixen tal nom, en els que lo mes important es que continguen una bona bardiça d’Arizonicas, una gran coleccio d’arbres lo mes apretats possibles (per a que a l’espera de 6 o 7 anys haja que començar a talar). Moltes plantes genericament denominades de flor i quant mes modernes i novedoses millor, dispostes sense ton ni son, i una magnifica herba “anglesa” que costarà moltes pessetes en aigua de rec i quebarders de cap en el seu manteniment. Senyores i senyors, ¡que tristea! En la multiplicacio de la vivenda unifamiliar (“el chalet”) en Espanya, que haguera pogut ressucitar el quefer jardiner, els jardins estan tornant-se espais anodins, trivialisats, monotons i desprovists de personalitat propia.

 En quant a l’invasio cultural procedent d’unes atres latituts, na Silvia Decorde, païsagista, recordava una anecdota en un curs de païsagisme: “en un viage recent a Valencia, em vaig perdre una boqueta nit per lo mes fondo de l’horta valenciana, buscant un viver que s’acabava de traslladar a uns atres terrenys (yo volia preguntar per tarongers cultivats en gran contenidor de fusta). Vaig tindre que preguntar a varies persones fins que vaig trobar en la meua guia: un hortela que de regres a la seua casa en l’aixada al muscle m’explicà que sí, que el viver que yo buscava estava per la carretera tal, just abans d’aplegar a les cases de “Pitufos”. Yo no entenia res, fins que a la fi em vaig topar en una urbanisacio recen acabada d’edificar, en la que totes les apretades cases eren iguals, en puntiagudes teulades de teula plana vermella, i que el meu interlocutor havia associat en cases de Pitufos, d’enanets, vaja, poc mes o manco com les de “Blancanieves y los siete enanitos” de Walt Disney. No era d’extranyar la descripcio oferida per l’hortela on totes les cases son de cuberta plana. Es tractava, a la fi, d’una promocio de vivendes unifamiliars impulsada per una coneguda empresa extrangera”.

 Solucions importades i no adaptades. Ya es mes que hora de prendre este problema en serio, al menys en lo que a la jardineria es referix, i intentar impulsar una reflexio profunda sobre quin es el cami o els camins que pren l’Art de la Jardineria Contemporanea en este païs, si es que pren algun cami, o es seguix deixant dur per modes passageres, influencies economiques o bonicos catalecs a tot color de plantes foranees que posa rapidament en els escaparats dels productors i que, a la fi, ressistixen mal els nostres climes arits i durs. Demane disculpes pel to panfletari, pero es un tema que mereix molts i prolongats esforços, i ya que m’han deixat tribuna, l’aprofite.

 Hi ha que bucejar en la nostra historia, destripar-la i analisar-la fins conseguir tornar a prendre un fil conductor que ens guie en realisacions futures i crear un atra vegada escoles, vivers de jardiners (¡) que sapien traslladar la tradicio perduda, extraure d’ella l’essencia (els perqués) i crear nous jardins i parcs genuïns del nostre temps, que responguen a les nostres referencies i postulats culturals actuals. No es referix d’acort a penetrar una tradicio perduda, sino, evientment, a crear una nova, rica, viva i dinamica.
 
 

BIBLIOGRAFIA: Recopilacio bibliografica, J.F.B.O., E.U.I.T.A. Valencia.

 

TORNAR A LA PORTADA