Abans de l’inmersio, el Regne cantava al Nadal en nadalenques normals, no normalitzats pel IEC. L’entonat en la Seu de Valencia en 1759, en lletra en que un allisiat marchant oferix quincalla el 24 de decembre, dia: “Qui compra ahulles, tisores, / navaixes, escarpidors, / rosaris a dos dines; / miren, y en floquet y tot. / ahulles, que en un diner / tots ne donen quince; yo / ya en done vint per ser vespra del Naiximent”. Per a enjuïciar estos versos hi ha que recordar que la llengua valenciana va seguir evolucionanat respecte a l’orige llati fins el sigle XIX, creant singularitats morfosintactiques que ara son rebujats pel IEC, hibrit organisme politic-cultural que enaltix les seues propies corrupcions del llati.

 No hi ha que escandalisar-se, per tant, de l’us en 1756 del singular diner i el seu plural valencià dinés, comu en tot el Regne (a mijans del XIX, Escrig anotava: “No està pagat en dinés”). Tambe llegim ahulla, admesa per Escrig en 1851, i que no suponia major corrupcio que el vuit catala (Ahulla violenta la acus llatina; igual que vuit respecte a octo, i el IEC la considera culta). El sustantiu navaixes era i es exclusiu de l’idioma valencià, mentres que escarpidor (pinto de llargues pues) fon compartit pels atres romances espanyols.

 El marchant, preocupat pel negoci, diu: “Y Deu vullga, que tota la venta no pare en cansons”; preguntant-li el cor: “¿En qué fundas tu miedo?”; “En que els musichs solen sempre gastar bon humor; y com saben de quin peu coixeche, quizà pendràn peu pera riures un poc”. Aci es distinguixen entre la fricativa X i l’africada CH en “coixeche”, ademes de respectar la Y grega en el pronom “yo” i en la conjuncio copulativa. El text seguix en estes frases: “Yo, que en este caixó no sabia, / que lo que portaba, y venia es tan bo / a la forsa animat de este eixemple”. Veem el demostratiu este (no aquest), l’articul lo, el sustantiu eixemple (no exemple), l’incoatiu oferixc (no ofereix) i la forma “vullga" (no vulga o vulgui). Quan voceja “rosaris, en floquet y tot”, utilisa la preposicio “en” (no amb).

 Podriem seguir, pero amargariem plaers nadalencs en romanços sobre apostrofs, pronoms i sintaxis. No obstant, donàt que estem a prop de la Nit de cap d’any, abordarem el lio organisat pel IEC sobre denominacions de fi i començament d’any, mes i semana. El “Cap d’Any” comença quan acabem de prendre-nos el raïm i aplega el primer segon de 1999; i eixa nit, la del 1 de giner, es la de Cap de Any (sense apostrof, tal com escrivien en 1600 els catedratics de l’Universitat). Esta acepcio apareix en una poesia en llengua valenciana, on l’autor nomena “lo principi del any” i “lo primer dia” al “Cap de any” (Fiestas a S. Luys. Valencia, 1609, p.171).

 Fins aci hi ha consens, puix tambe en catala s’anomena Cap d’Any al principi de l’any. No obstant, en la llengua del IEC observem que en les referencies al fi i principi de mes, falla la concordancia en l’atra unitat de temps, puix nomenen “Cap de mes. Els darrers dies del mes” (Diccionari. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1995). I aci si hi ha diferencia semantica, puix en llengua valenciana nomenem “fi de mes” als finals del mes des de fa sigles; es a dir, no es una corrupcio cavernaria.

 Un eixemple: en 1575 vingue a estudiar a l’Universitat de Valencia el gironí Onofre Pou. Ho va fer per a deprendre la llengua valenciana i poder escriure el Thesaurus, manual util per a comunicar-se en valencià, catala i llati. Despres de ser publicat en Valencia, i donada la demanda en catalunya, es reedità en lexic del veï Regne, (o siga, nosatros). En les seues pagines (apart de chic, punches, charrador, carchofa, eixida, lo picher, llibrers, servici, etc.) veem com es dia en idioma valencià la terminacio mensual: “quants dies resten fins al fi del mes” (Pou: Thesaurus. 1580, f.212,r). I per si quedara algun dubte, repetix en un atre foli: “fi de mes” (f.213). ¿Ho veuen?, res de “Cap de mes”. El cientific Institut d’Estudis Catalans oferix guisat de llebre, pero cuina gat a l’ampurdana.

 Resumint: si “Cap d’Any” es principi d’any, i “fi de mes” es el final del mes; per llogica, el “fi de semana” sera el final de la semana, i el “Cap de semana” sera l’inici de semana. Aixina ho demostra l’us diari i el testimoni deixat per Pou en 1575 i Escrig en 1851: “A fins. Dícese del mes, del año, del siglo, etc... y significa en los últimos días de cualquiera de estos períodos de tiempo”. I ara paciencia, puix inicien el bombardeig per a nomenar “Cap de segle i mil·leni” al valencià “Fi de sigle i mileni”.