|
El sistema
ortografic es sols un instrument; com a tal s’ha de vore, de cara a una
normalisacio de la llengua valenciana en el territori valencià.
La normativisacio es un pas que cal fer-lo previament.
La normalisacio,
en el cas valencià, s’inicia en el 79 en la publicacio del decret
de bilingüismes, regulant-se el seu ensenyament en l’escola; es una
atre pas, tal volta el mes important, puix que la llengua materna no pot
ni deu estar fora del sistema educatiu de la comunitat.
En definitiva,
per a la recuperacio d’un idioma qualsevol, (el valencià per a nosatres),
fa falta una voluntat colectiva de dur a cap eixa faena, que des de punts
tan distants com son la pedagogia (nos diu que a un chiquet de llengua
materna distinta a la oficial cal ensenyar-li en la seua llengua) i la
llingüistica (puix que qualsevol llengua per poc numero de parlants
que tinga ha de ser protegida i s’ha de fomentar sonus, sermpre que els
parlants aixi ho manifesten) es veu confirmada.
Al mateix
temps, no hem de caure en identificacions de la classe llengua = cultura;
el cas valencià es mes complicat, puix que existint una cultura
valenciana unica, son dos les llengües actualment parlades en Valencia;
per tant, igual dret tenen uns que uns atres, sent l’us de les llengües
diglossic; feya falta arbitrar les mides i els mijos; dins de les primeres
tenim que l’esforç ha de ser compartit per tots els valencians (d’una
o d’atra llengua, el bilingüisme implicaria que els valencians que
parlen castella coneguen i puguen utilisar el valencià, ya que els
valenciaparlants coneixem i utilisem l’atra llengua dels valencians), sense
imposicions pero tampoc sense concessions a criteris no llingüistics;
en els segons tenim la normativisacio (feta per valencians per al valencià)
i el decret de bilingüisme (no un us diglossic del valencià/castella),
en el qual tots puguen coneixer i utilisar les dos llengües valenciana
i castellana, sense discriminacions de ninguna classe. La normalisacio
de la llengua valenciana s’insertaria aixi en un context de recuperacio
nacional valenciana.
La Seccio de
Llengua i Lliteratura de l’Academia de Cultura Valenciana, conscient del
seu comés en estos instants que poden ser transcendents per a l’afirmacio
de la tan autentica com indiscutible cultura valenciana, presenta aci un
nou pas regulador que te com a meta la llengua valenciana culta i digna,
tant de ser parlada com escrita. I hem dit “un nou pas” perque la llengua,
com a fet social viu que es, està en constant evolucio que cal seguir
sense travar, respectant tot lo respectable mentres se propon el rebuig
de lo que, per corrupcio, no merixca tal respecte.
Per aço,
hem partit de l’atencio directa de la llengua actual de qualsevol valenciaparlant
del nostre poble i tambe, naturalment, del material lliterari i del peculiar
sobre la llengua valenciana del que la llarga historia nos ha fet hereus.
Aci oferim
el treball, despres de ser acordada la seua publicacio per l’Academia de
Cultura Valenciana, al que seguiran els atres necessaris per a completar
la Gramatica, el Vocabulari i el Diccionari que tan indispensables considrem.
Per a tot
aço, demanem la comprensio, l’ajuda i la confiança d’este
poble nostre, perque estem convençuts que sap que, per a ser, no
pot renunciar a res de lo que el fa ser i de lo que el pot fer ser qui
es i vol ser.
Quan ya la
llingüisticia ha deixat de ser prescriptiva o normativa per tornar-se
descriptiva, quan ya no diu "aço s’ha de dir aixi”, sino “aixo es
aixi”, la principal finalitat de les academies, instituts i atres institucions
paregudes, de “velar per la purea” de la llengua, queda com un poc desfaçada.
Hi ha llengües que a pesar de no tindre eixa classe d’entitats “funcionen”
maravellosament. Per tant cal replantejar-se un poc eixa possible finalitat
normativa i deixar-la en “orientativa” que junt a la escriptiva de la realitat
de la llengua, son el camp del seu treball.
Una atra rao
que avala el deixar el camp prescriptiu de les academies es el canvi llingüistic,
ya que qualsevol de les que ara diém lleis fonetiques –ique feren
evolucionar les paraules- no deixaren de ser en son moment atra cosa que
corrupcions o transgressions d’allo que fins aquell moment havia segut
la norma. La llengua te una dinamica, un moviment, unes tendencies, que
la fan anar canviant; la llengua no està quieta mai, es una realitat
inestable i en la mida que s’adapte als distints temps s’anira assegurant
la seua propia supervivencia, encara que no tinga institucions que la vigiles.
Per tant, esta classe d’institucions compliran la seua missio real sempre
que atenguen la dinamica de la llengua”.
|