HISTORIA
DE LA JARDINERIA
PER:
PEDRO JUAN ZAMORA SANCHEZ
EL
JARDI ARAP
L’idea
del paraïs perdut i recuperable en una vida futura mijant un
comportament acceptable en esta, s’encontra en multiples llegendes i lliteratures,
des de les mes antigues tradicions hindus fins la redaccio migeval del
Coran; en el llibre sagrat musulma poden trobar-se mes de mig centenar
de referencies al jardi del paraïs, on es mesclen els components religiosos
que justifiquen una vida austera en la terra (en forma de rigides lleis)
en el premi que el creent pot esperar per a l’atre mon, en forma d’huris,
fruits deliciosos, rius de llet i mel, hombra i murmull de l’aigua, tots
ells enquadrats en un jardi.
Aixi el Coran
indica com seran els jardins del paraïs i els descriu en mes d’una
cinquantena de vegades, senyalant quin aspecte tindran, com estaran replets
de tot lo apetecible: de modo que quan els musulmans migevals fan jardins
lo que intenten es repetir fidelment lo establit en el seu text sagrat.
I ho intenten repetint esquemes i models culturals que posseien d’abans
(l’idea de l’oasis) i estructures heredades dels anteriors posseïdors
de les terres conquistades (l’idea dels patis interiors, romans o no),
incorporant al temps la geometria, la divisio espacial del recint per mig
de la recta i l’aprofitament de les millors tecniques per a la plantacio
i el maneig de l’aigua.
Els araps
milloraren les explotacions d’hortalises i fruitals, aixi com les de plantes
aromatiques i medicinals dutes d’Egipte, Siria i uns atres llocs, creant
aixi mateix al voltant dels horts verdaderes escoles de medicina.
El jardi arap
propiament dit sorgi en les invasions musulmanes duent en elles, i d’un
lloc a un atre lo mes bell i els adelants mes sobreixents de l’epoca. Aixina,
conseguiren Messopotamia i Constantinoble, i inclus fins la Peninsula Iberica.
No olvidem que foren les villes bizantines i tardoantigues properes a Damasc,
les que inspiraren als Omeyes, quins repetirien el prototip en Espanya.
A lo llarc de
l’Alta Edat Mija i aproximant-nos a l’any 1000 el panorama arap era ben
diferent, ya que en esta epoca ciutats de Al-Andalus apareixien rodejades
d’almunies i entre el que sobreixien les airoses torres blanques dels pabellons.
Tant en Cordova com en Valencia existiren, en el segle VIII, jardins el
qual recort ha aplegat fins els nostres dies, i el qual traçat participava
plenament de la traça delineada en el paraïs coranic. Residencies
campestres, surcades de sequies i ries, en les que l’aigua, sempre en moviment,
acompanyava silenciosament els passos enrajolats i els densos espais verts,
en els que la vegetacio, agrupada sense orde aparent, produïa un efecte
hombriu i envoltant, que conseguia l’ambient reservat i amagat descrit
pel profeta.
En la calurosa
Andalusia establiren una arquitectura en base de patis en fonts, on els
tarongers, llimeres, magraners i palmeres, aixina com plantes decoratives
per les seues flors, com els rosals que dugueren de Messopotamia, els lliris
i els narcisos, componien una simfonia de colrs en els seus jardins, molts
d’ells chicotets i en l’interior de les vivendes.
Les descripcions
poetiques de jardins, genero denominat Rawyyat, abunden extraordinariament
en la lliteratura arap, i en elles es descriu un païsage humanisat
integrament, com si es pretendira l’ilusio d’una campinya enterament configurada
com un vergel. I no nomes tenim poesia, la descripcio del paraïs coranic,
en quant al seu païsage, es similar a l’edenic, si exceptuem que en
este els quatre rius que el surquen conduixen les seues corrents cap a
la font d’Alcanfor, al reves que en l’edenic, on fluixen des de l’Abre
de la Vida cap a l’exterior. En esta sutil qualitat residix tal volta el
caracter per complet tancat i intimiste del jardi arap, la seua total reserva,
tant per a l’us dels extranys com per a la seua visualisacio des de l’exterior.
L’extensa proliferacio
de jardins en el mon arap, i la seua associacio formal en el paraïs
coranic, pot considerar-se com la supervivencia d’unes formes heredades
tant de la civilisacio egipcia i messopotamica, com imbuides per la tradicio
grecollatina –en este cas nos referim als situats en la conca mediterranea-.
Perque el simbol de la creu, encara que en una atra llectura simbolica,
va a apareixer sistematicament en el dibuix del jardi arap, especialment
en l’inspirat en els nomenats Cahar-bag, jardi persa dividit en quatre
parts i surcat per sequies. Les palestres pompeyanes, en la seua alberca
encreuada tambe es configurarien posteriorment com precedents morfologics
del jardi arap occidental.
A les edificacions
araps, molt ben concebudes i sense monumentalitat, lis donaren un toc agradable
en la creacio d’uns jardins que rapidament adaptaren a les condicions climatiques
dels països que conquistaven.
Puix tambe
existixen escrits en els que es definixen els llocs ideals per a situar
cases entre jardins, aixina com els elements necessaris per al traçat
del jardi, en les seues ries, vivers i plantacions vegetals, tot ell dispost
en base a criteris de ranc estetic.
En el jardi
arap tot es sensibilitat i claritat, intimitat i decoracio.
Introduiren
nous elements en l’art dels jardins:
- L’aigua: fins
en aquells moments estatica en la sinada dels estancs, es fa ruidosa i
movil, canviant i llaugera. Està per totes bandes, a cel obert o
dissimulada. Introduix en l’art dels jardins una nova ciencia, l’hidraulica.
- El color: floracions
exhuberants, fullages diversos, ceramiques de colors (rajoletes), contrastaven
en violencia o combinaven en delicadea.
- Els perfums: aporten
un ultim sagell ad estos jardins concebuts per a seduïr i agradar.
S’utilisaven clavells, jazmi, nyisprer, llavanda, mimosa, etc... vinguts
de Persia, de Siria.
A mes, saberen
conjugar magistralment la fauna en la flora, creant verdaders parcs d’animals
(en especial d’aus), i utilisaren els minerals com element de decoracio,
en especial les pedres, els marmols, els corals, el mercuri i l’estany.
En l’aparicio
dels jardins araps en la Peninsula, pot afirmar-se que la jardineria aplegà
a la seua mes alta expressio i al jardi arap cap considerar-lo com la cuspide
o punt i final de la jardineria messopotamica.
Evidentment,
les condicions culturals i socials de la Peninsula en els territoris perteneixents
a Al-Andalus, eren ben diferents de les d’Europa, i allo condui a una intervencio
diferent en el territori, i mentres en Europa es mantenia l’esquema feudal,
en absoluta dissociacio entre ciutat i camp, agravat pel caracter tancat
de l’organisacio economica, que no permetia relacions en l’exterior, en
Espanya el territori estava cultivat en grans extensions, per lo manco
en el domini musulma, i degut al manteniment i ampliacio de les obres hidrauliques
romanes, el rendiment dels camps era molt superior al del restant d’Europa.
Estes circumstancies
propiciaren en el segle XI un important floriment de l’agricultura, que
no tingue homonim en uns atres llocs. Aixina, mentres uns es defenien d’un
enemic dins dels alts murs dels seus castells i llauraven la terra minimament
sense recurs algun, els hispans-musulmans tenien com ideal el dispondre
d’una parcela propia de terra, on no nomes cultivar vegetals comestibles,
sino ademes construir el seu jardi particular, a l’estil del Coran.
Estes diferencies
tan importants, no podien deixar de tindre una força condicionant
en l’ocurrit en posterioritat en Espanya, es dir, darrere de la conquista
cristiana dels antics territoris araps, les coses no foren de repent com
en el restan d’Europa, on la dominacio arap no havia tingut la menor influencia.
I per tant, agrade o no, eixa teoria que preten olvidar com es desenrrollà
l’historia del nostre territori durant tants segles, en un afa homologador
i parcial, podra donar els seus fruits en unes atres facetes de l’art,
pero en ningun cas els donarà en el tema que ens ocupa, ya que la
configuracio del païsage donaria un resultat diferent, com ho fon
el modo d’entendre i apropar-se a la naturalea.