CATALANISME, CONTES I CASES

PER: JUAN CANO-ARRIBI COMPANY    ALACANT
 

 

Doc
 
    Fa molt, molt de temps, vixqueren dos germans. Quan la casa de son pare fon derruida, mamprengueren cada u la construccio d'una casa nova. Moltes de les pedres que gastaren eren de les ruïnes de l’antiga casa, pero tambe en gastaren d’atres puestos. U era el meu tataragüelo. Tenia molta relacio en uns araps, que li duyen material a monto per a alçar sa casa. Els dos germans, sent fills del mateix pare, tenien estils pareguts, aixina que les cases eixiren tambe paregudes, encara que cada una en sa personalitat. Des d’aquells temps, han segut ocupades pels seus descendents.

    En el pas dels anys, cada casa va patir les llogiques reformes per a adequar-les a les necessitats de cada epoca, i per a mantindre-les en bon estat. Mon bisagüelo, va deixar tan curiosa la nostra, que era famosa per sa bellea en tot el voltant, i encara hui se parla d’aquella bona epoca. Igualment, en el pas de les generacions, la consanguinitat es va anar diluint pels naturals casoris que succeiren en les dos families en atres gents del poble, i inclus d’atres pobles.

    Durant sigles, la relacio de veïnat s’havia vingut mantenint prou bona, .... fins que va heretar l’atra casa el fill d’un cosi prim de m’agüelo (o siga, un cosi lluntissim de mon pare), al qui dien Tio Caterino.
    Un dia, començà a parlar de que les cases formaven part de no se quin antic sistema arquitectonic, i va tindre l’infeliç idea de que allo volia dir que les dos cases devien de formar una sola, unint la nostra a la d’ells. Mon pare, per supost, no es posà a fer ninguna obra en eixe sentit. El Tio Caterino insistia en homogeneisar l’aspecte de les dos fronteres, pero com mon pare es feya el “sueco” en tal de no discutir en ell, va dur arquitectes i aficionats que dotorejaven que les dos cases si es pareixien  –¡quina novetat!-  , i va conseguir del arquitecte municipal el permis i fins la recomanacio, de reformar la nostra per a unir les dos. Tot sense preguntar-nos res a nosatros, els amos de la casa.

    Com mon pare l’evitava per a no discutir, començà a parlar en mos germans quan se’ls encontrava  -o els buscava-  en el carrer. Els regalava carteres per al colege com les de sos fills. Les nostres no eren adequades, dia, per a eixir al carrer, i rient-se de les que portaven els que no acceptaren el “regal”, comentava que eren ridicules i per a gent de poble  -¿ser d’un poble es un insult?-.

    La tinguerem bona quan va pretendre que a les dos cases els digueren “Cases de la Saga Caterino”. Eixa volta li vam plantar cara, pero ell continuà com si res, dient-nos en aquell nom.

    Un dia es va armar en un grapat de revistes de decoracio, i agitant-les davant dels apardalats ulls de tota la nostra familia, va mig convençer a uns quants de les maravilles de quadros, armaris, llanties, etc, de sa casa, i de que per a la supervivencia de l’estil decoratiu de la nostra, era necessari canviar tot lo que fera falta per a que fora com la seua  -¡¿?!-. Aixo encara no ho entenc; no se si me pareix una contradiccio per que ho es, o per que soc, com diu el Tio Caterino, un ruquerol ignorant. L’ambient entre els germans i en mos pares, es tornava cada volta mes roïn. El cas es que, tenint a un germa del tot convençut, i a una part dels demes i a mon pare dubtosos, encarregà a la dona que netejava en sa casa, que tambe ho fera en la nostra, i que de pas, anara canviant poquet a poc, les coses que per a la casa havien anat arreplegant els nostres majors, per atres com les que se gastaven en la seua.

    La safanoria que tumbà el burro del nostre aguant, va ser quan va conseguir de l’ajuntament que les cartes dirigides a nosatres s’entregaren en sa casa. ¡ Aixo era massa !  -¿aixo era massa?, ¡feya molt de temps que era massa!- . Protestarem davant de l’ajuntament sense resposta, aixina que forem a manifestar-li a mon pare que allo se tenia que acabar. Nostra pressio i el desig d’acabar en el mal ambient en casa, el va decidir a convocar una reunio familiar per a resoldre el tema.

    La reunio ha segut despusanit, i ara no se si estem millor, o definitivament perduts. Hem parlat tota la nit d’arquitectura, de carteres pel colege, i fins del lluntanissim tataragüelo comu. Nos hem subscrit a una nova revista de decoracio. Acordarem la borinotada de que a la nostra casa se li diga “la nostra casa” o “la casa on vivim nosatres”, pero no de forma excloent  -aço li ha agradat al Tio Caterino...- . Hem raonat; i es cert que conve que germans, pare i mare ens posem d’acort en la decoracio i tot aixo ....... . Pero no hem parlat del fondo, de la base on s’ha d’alçar lo demes. Mon pare no s’ha atrevit a dir en veu alta i clara, que la nostra casa es patrimoni exclusiu nostre, i que exclusivament nosatres podem decidir sobre lo que alli es faça o desfaça. Si ell no ho te prou clar per a dir-ho, yo no puc esperar que ho tinga clar per a defendre-ho. Ya vorem com nos va.

    Despres d’aço, he perdut la confiança que en el meu pare em quedava, i a soles me queda la por de vore perduda per a sempre la nostra casa.

 

TORNAR A LA PORTADA