ESCRIVIM-DIEM EN VALENCIÀ
PER: LAURA GARCIA
 
Doc
EL SUFIX -EA

         Un atre dels casos ben estranys, es el produit a l’entorn d’este sufix, que servix per a formar sobstantius que dessignen qualitats abstractes.
         La llengua valenciana –fem referencia a la parlada- presenta la solucio estable –EA procedent del llati   –ITIA. No pot considerar-se mai com a dialectalisme.
 
        La seua existencia la reconixen:

        1.) Sanchis Guarner, que diu: (Manuèl Sanchis Guarnér, ob. Cit., pag. 86)

“Pot accepta-se en la pronunciació culta l’omissió de la S en el sufix abstrace –ESA que es fa en quasi tota la Regió Valenciana, per tal com és un arcaisme puix que en la llengua clàssica era   –EA la forma que tenia este sufix.”

         I transcriu varies paraules: “pobresa [pobr“a], bellesa [be·“a], tristesa [trist“a]”.

        Fixeu-vos que esciru “pronunciacio culta”, perque abans, en la pagina 71, (Manuèl Sanchis Guarnér, ob. Cit., pag. 71) parlant de la e tancada, diu:

        “j) En hatus, és a dir en concurrència amb una atra vocal sense formar diftong:
quiet [ki“t], bellea [be·“a], riquea [Íik“a], poeta [po“ta], pobrea [pobr“a] (< ‘).”

        Per lo que es veu, ya no es nomes “pronunciacio”, sino que l’escritura tambe es correcta.

2.) Francesc Ferrer, que sobre aço diu: (Francésc Ferrér, ob. Cit., pag. 436)

“La forma en –EA- és la normal en el valencià i en la llengua antiga i respòn perfectament al tractament etimològic i, a mes a mes, en valencià és més sentida com a més entranyablement nostrada front al castellà –EZA, puix que les formes en –ESA sonen ací a castellanismes, però, ara per ara, en els diccionaris cal abreujar citant una sola forma.”

         Una volta mes veem el “cientifisme” en l’ultima part del text: l’unica rao que alega es el “ara per ara”.

        3.) Badia Margarit esriu: (Badia Margarit, ob. Cit., pag. 202)

 “...sin embargo, este sufijo (-ITIA) no tiene dialectalmente la fijeza del catalán oriental, ya que pierde sistemáticamente la z en valenciano...”

        4.) El Diccionari Escrig-Llombàrt du les dos formes, en –EA i en –ESA.
        5.) El Vocabulari Fullana nomes du la forma en –EA.
        6.) El Diccionari Català-Valencià-Balear, en parules com: naturalesa, bellesa, mansesa, etc., dona cites en   -EA.

        En els escritors antics trobem prou casos de formes en –ESA, al costat de la gran majoria en –EA. Ordenarem esta documentacio en quatre apartats:

        1.) Eixemples de formes en –ESA, -EA. Facilment trobem paraules en u i atre sufix:
1. “en lo mon major riquea posseyr”  (Tirant, c. 224)
2. “confie molt / de vostra gran altesa” (Trobes, pag. 53, 1.4)
3. “grech é claréa, sense peréa”  (Spill, 1, 4ª, pag. 34)
4. “desijant cobrir e no manifestar la sua malesa” (Vita, c. 155)

        2.) Coexistencia de formes –ESA, EA, en un mateix autor o llibre. L’alternancia de formes en un mateix autor confirma la perdua d’eixa S. No se li ocorre a ningu escriure, per eixemple, “llire” en lloc de “llibre”, pero si que es veu “llauraor” en lloc de “llaurador”. Igual passa en els sufixos –EA, -ESA: no es llogic que suprimiren de l’escritura una consonant que pronunciaven. La forma –ESA es, mes be, una ultracorreccio ortografica, tal volta recordant una possible etimologia o alguna fase anterior a la desaparicio.

1. “es que hagen abtea de defendre” (Tirant, c. 196)
2. “En terres stranyes ab abtesa du” (Tirant, c. 223)
3. “e mesurar la altea e dignitat sua” (Vita Christi, c. 1)
4. “que vostra altesa se retragua en la pus secreta celleta” (Vita Christi, c. 5; tambe apareix en –Z: “acostaren se a besarla ma a sa alteza” c. 3)
5. “la naturalea que hauets ab mi” (Aureum opus, pag. 27, 1.7)
6. “vos pregam per la naturalesa que auets” (Aureum opus, pag. 19, 1. 91)

        3.) Preferencia de certes paraules en la terminacio –ESA. Efectivament, trobem que algunes paraules apareixen quasi sempre o, al menys, majoritariament en la forma –ESA. Entre les principals, tenim:

        Tret d’estes i algunes poques mes, les formes en –ESA deixen de ser mes o manco corrents. Per contra, tenim tambe unes atres paraules que quasi sempre s’escriuen en la forma –EA:         Una cosa curiosa es que en els “Furs” no hi ha cap de forma en –ESA.

        3.) Abundancia i varietat de les formes en –EA. La forma en –EA, a mes de ser la que es presenta mes voltes, te una atra ventaja: la varietat de paraules. Mentres el sufix –ESA està reduit a un numero molt chicotet de paraules l’atre sufix, -EA, presenta una gama molt mes ampla. Aixi:
- “Tirant hague aujnentea de parlar”  (Tirant, c. 229; tambe apareix escrit “auinentea”: “posant se en auinentea si Tirant” c. 283)
- “y com fou tota plena de lealtea”  (Tirant, c. 228)
- “mostrant la magrea de la cara”  (Tirant, c. 250)
- “Quanta maléa tota l’aspréa que al mon se llig” (Spill, II, 2ª, pag. 57)
- “é fals brellar per ma simplea é bestiéa créureles tant” (Spill, II, 3ª, pag. 73)
- “Sab Déu si’m cou é quant me nou tanta fluixéa e tal molléa” (Spill, II, 3ª, pag. 65)
- “segons la poquea de nostres forçes” (Roiç, O. C., pag. 63, v. 868/9)
- “volent dir que la baxea del home”  (Vita, c. 103)
- “per que es bona la cominalea e la equaltat” (Consolat, f. 45v, 1. 12A)
- “que us do la fe de no partirme de sa senyoria en chiquea ni en granea” (Vita, c. 38)
- “e que en nostra ninea nos hajam pres un regne” (Aureum, pag. 28, 1. 57)
- “aquella fexuga malaltia incurable quis diu paralitiquea” (Vita, c. 45)

         Els texts citats son, considrem, prou representatius, aixi com les cites que mostren una realitat d’aquell temps. La conclusio nostra no es ni aventurada ni falta de base: el sufix –ESA, vista la quantitat i qualitat de paraules en –EA, auria de ser un cultisme ortografic; la caiguda d’eixa S es precis que siga antiga, perque primer es dona el canvi fonetic i despres passa a l’escritura. Eixa escritura vacilant nos dona la rao, tenint en conte la situacio actual.

 
TORNAR A LA PORADA