A partir de l’any 313, quan l’Emperador Constanti proclama la llibertat de cult religios, l’Iglesia comensa a desarrollar-se ampliant en extraordiaria rapidea l’escas, fins aquell moment, numero de convents, monasteris i convents abaidals, primer en Orient Mig i despres en Europa Occidental. Despres dels temps imperials romans, els monges s’erigiren en conservadors del patrimoni cultural de la civilisacio classica, i les biblioteques es convertiren en verdaders baluarts de la cultura, aunant l’afan celador en la possessio dels coneiximents cientifics, que proporcionaven un poder inquestionable.
     Per una atra banda, els monges conservaren en la practica els coneiximents botanics antics, especialment la farmacopea romana. Com es sabut, en els nous assentaments conventuals utilisaren com base en moltissims casos les antigues ruïnes romanes, i en tot cas ordenaren l’edificacio al voltant d’un o mes grans patis nomenats claustres, els quals pese a mantindre formalment la tipologia edilicia classica, tenien una inspiracio espiritual dominant, que precedia d’unes atres fonts. La seua configuracio venia dirigida en gran part pels mandats religiosos d’ordre mitic arreplegats en els llibres sagrats, concretament per les descipcions bibliques sobre la forma de la ciutat ideal, la Jerusalen Celest, considerada com el modelo mes sublim i perfecte inimaginable, en el volum d’un cup perfecte, transmissor definitiu de l’opcio geometrica angular, i per tant, preconisant el definitiu abandonament de la figura magica per excelencia, el circul, coincidint en l’introduccio del traçat cruciforme, portador intens de simbolisme, reforçat ara molt mes pel seu caracter emblematic en la religio cristiana.
     Veem puix com la llectura del claustre haura de fer-se necessariament des de l’optica simbolica, entenent d’entrada que este simbolisme sera definitiu en la seua traça. El numero quatre, numero divi per excelencia, quedarà reflectit en la disposicio del claustre de forma indeleble, i aixina este, adoptant eixa traça com mestra es configurarà com a testimoni fisic i tangible del mandat biblic. Es per aixo que en el seu interior apareixerà sempre quatre parts iguals, quadrats a la seua vegada, i en el seu centre –centre de la creu- com simbol maxim, un fit ya siga vegetal o construit, cipres o pou, evocador de l’Arbre de la Vida del Jardi de l’Eden. Cada una de les quatre parceles del claustre es disponia en plantacions seguint normes establides d’antema, que depenien de cada Ordre Religiosa, pero sempre en l’inspiracio comu del misteri traçat laberintic, assimilat tambe per la religio cristiana com a part del seu codic simbolic.
     Este traçat laberintic, del qual l’orige es antiquissim, estava associat des dels temps remots en la capacitat d’extraviament dels espiritus malignes o demonis, qualitat esta que sense dubte fon definitiva per a la seua recuperacio pel cristianisme, fent que el seu dibuix fora mes que recomanable com a model a l’hora de dispondre les plantacions del recint claustral, netejant-lo en lo possible de qualsevol influencia maligna, purificant en suma el seu espai.
     Es per aixo, de forma generalisada, el traçat laberintic s’adoptaria prioritariament com a regla per a la disposicio de les bardices verdes sobre els quadros de terra, donant lloc als nomenats jardins de nucs, nom este que se li donà tant pel seu intrincat dibuix vegetal com per l’utilisacio de l’antic art topiari romà en el seu modelage i manteniment, art este conegut –com a minim- des de l’epoca d’Adria, i que a l’igual que uns atres coneiximents sobre vegetacio, havia sigut mantes pels monges.
     Veem puix com el recinte claustral res te que vore en la categoria de jardins utils, ya que nomes en certs casos en els que els monges no disponien de terrenys en el recinte conventual, no assumien un paper funcional.
     En esta qualitat es sembla als jardins sagrats grecs, aquells dedicats als deus i als heroes de les epopeyes, en els que trobem l’orige de jardi esteril, i per tant, de l’art del jardi, tambe aci unit a la religio.
     Els horts tenien un atre traçat, que ara si responia exclusivament als requeriments racionals del cultiu. Normalment les plantacions es disponien en bandes longitudinals paraleles d’escasa amplaria, a fi de que pugueren ser treballades en comoditat, recorregudes per regalls o sequies menudes de rec. Este sistema no diferix en absolut de l’estil de l’hort egipci, que com es recordarà tenia uns dispositius hidraulics molt perfeccionats, que produien inundacions parcials ademes del rec radicular de les plantacions. No podem tampoc olvidar l’herencia romana en els sistemes empleats per a l’ordenacio del territori, en els que les trames ortogonals es succedien parcelant les grans extensions cultivades.
     Hem dit abans que la traça ortogonal seria la directora del claustre cristia, unida a la creu, pero en aço el claustre no detenta singularitat alguna, puix ya en les palestres pompeyanes i en els antics jardins perses, trobem el mateix traçat basic, del mateix modo que el numero quatre apareix ya mitificat en la cultura egipcia, aplicant-se formalment en la representacio arquitectonica del cosmos, i tots els seus elements formals tenien una carga simbolica ben definida. Aixi, les columnes evocaven els grans arbres dels boscs, arrancant del sol dirigien els seus troncs rectes cap al sostre –cel- el qual, estava pintat de blau intens i esguitat d’estreles, era a la seua vegada el firmament inmutable. Esta figuracio espacial del cosmos, en una atra dimensio, ho trobem tambe en els jardins baixmigevals europeus, on el model teoric de jardi-paraïs, en les seues diverses accepcions, sera qui inspire el seu traçat.
     Veem com, al llarc de l’Alta Edat Mija i ya aproximant-nos a l’any 1000, tenim per part cristiana, els grans complexos abacials i monastics, en els que el jardi com a tal no existix, si l’entenem en la seua dimensio estetica, puix el claustre ha de considerar-se necessariament com un espai supranatural. Tambe els timits intents civils, formalisats en els castells, que produiren chicotets jardins de traça cruciforme en la seua majoria, inspirats en els disenys claustrals, adornats en especies vegetals exotiques dutes des d’Orient pels creuats, els quals tingueren molt que vore en el paulati interes despertat en Europa pel jardi, ya que aportaren la fascinacio pels jardins orientals, aixina com una distinta interpretacio del mon natural, que poc a poc influiria definitivament en l’interes per l’acondicionament dels espais oberts, en un principi de chicotetes dimensions. En quasevol cas, tot es reduia a modestes actuacions, sempre a l’ampar de murs i fosos, y en franca desconexio en els cosos edificats, justificat tot allo clarament pel temor real a invasions i pillages, situacio esta que perduraria en Europa durant varis segles, i que condicionà necessariament el paisage feudal.