|
L’unitat s’ha considerat des de ben antic com un atribut metafisic del
ser: allo comu a tots els sers per lo que a cada u podem dir que es SER
i no més be NO RES. En eixe sentit hi ha una unitat de tots els
sers, perque, si no, a uns els diriem ser i a atres no sabriem qué
dir-los.
Ara be, el concepte d’unitat ha plantejat des dels primers origens de la
Filosofia la gran dificultat existencial de la pluralitat i diversitat
dels sers, perque a cada u d’ells i a cada una de les seues diferencies
podem definir com ser. Per aixo Parmenides dia que no hi ha més
que UN SER i tota la diversitat es apariencia. Per a Heraclit, en canvi,
“panta rei”, tot corre, tot passa, no solament hi ha diversitat sino que
res es lo mateix en cada moment respecte a l’anterior. Tenim aixina, sobre
una mateixa realitat, dos interpretacions completament opostes per part
de dos pensadors que tontos no eren: maxima unitat i maxima diversitat.
Aço ve molt al cas, perque, quan algu diu que valencià i
catala son una mateixa llengua, o son dos llengües, segons com es
mire ambes afirmacions poden ser veres o falses. Tot depen de lo que s’enten
o es vol entendre. I es que una i atra tenen elements d’unitat i elements
de diversitat, que, ademes, son canviants.
Anem a lo concret per a vore-ho millor. En el baix Imperi Romà seguia
parlant-se UNA llengua, el llati, a pesar de que no era igual el llati
que es parlava en la Dalmacia que el que es parlava en Hispania. Uns quants
sigles més avant, ya comencen a ser una realitat les llengües
arromançades, o derivades del llati; pero encara es podia parlar
d’una unitat basica i, ben segur, en l’alta Edat Mija podien entendre’s,
mal que be, francesos, italians i espanyols, per posar un cas. En els sigles
XII i XIII, ya en Espanya, tots els llenguages derivats del llati tenien
un sol nom: romanç. Hi havia evidentment diferencies, pero mai he
sentit que entre la gent dels primitius regnes cristians feren falta traductors
o torcimanys, es dir, interprets. Els reis de Castella o d’Arago s’entenien
perfectament en els condes de Barcelona. I es molt provable que s’entengueren
tambe en els moros espanyols que encara ocupaven la major part de la peninsula.
Tots parlaven llenguages cada vegada més diferenciats, pero encara
no massa alluntats del baix llati d’on tots venien. Hi havia, per tant,
una unitat i hi havia al mateix temps una diversitat. La denominacio comu
de “romanç” o “llengua vulgar” significava l’unitat d’orige. Els
noms que començaven a donar-se als parlars de cada regio significaven
la diversitat.
En conclusio, quant més amunt i més aprop del llati, més
unitat de la llengua romanç. Quan més avall i més
llunt del llati, més diferenciacio, fins que arriba un punt en que
es pot parlar de llengües diferents.
Vista la relativitat del concepte d’unitat, que igual s’estisa que s’apropix,
passem al de llengua, molt més dificil de definir, perque en ell
intervenen atres factors extrallingüistics. Es pot definir qualsevol
llengua com el conjunt estructurat de signes, principalment orals o escrits,
de comunicacio entre les persones d’un colectiu. Pero quan, per rao de
les diferencies entre uns llenguages o atres, comença a aplicar-se
un calificatiu a la paraula llengua: francesa, alemana, castellana, valenciana...
¿quíns son els criteris que s’apliquen per a llegitimar esta
calificacio? ¿Els filologics?, ¿els historics?, ¿el
nom de la terra o lloc on es parla?, ¿la produccio lliteraria?,
¿la voluntat del poble o nacio que en un moment historic donat la
parla?.
Ahi entrem en criteris merament aproximatius i prou embolicats, perque
trobem teories per a tots els gusts. ¿hi ha alguna llengua que es
puga dir absolutament autoctona, es dir, sense pare ni mare, sense arrels
ni antecedents en una atra llengua anterior? ¿En quín moment
adquirix un parlar categoria de llengua diferenciada?, ¿en el del
primer document trobat o conservat en algun lloc on ara es parla?, ¿en
el moment en el que els qui la parlen li donen un nom?, ¿en el moment
en que adquirix una riquea i complexitat expressiva que li permet crear
una lliteratura de certa qualitat?
No es poden, per tot lo dit, invocar raons “cientifiques” o “filologiques”
com arguments definitius de l’unitat d’una llengua, ni menys encara per
a determinar el nom d’eixa llengua, si es que es vol considerar com una,
ab diferents variants. Aixo resulta molt poc cientific. Ademes d’un orige
comu, l’unitat depen d’atres factors, com son l’evolucio historica, els
esforços i voluntat comu per a mantindre eixa unitat original, les
relacions politiques i culturals entre pobles diferents que la parlen,
els vinculs i les influencies mutues, el predomini factic d’un estil de
parlar i escriure, conegut i acceptat per la gran majoria, etc. Son els
fets, i no les raons cientifiques, els qui a la llarga determinen el grau
d’unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciencia
llingüistica no fa més que constatar els fets. No es un instrument
per a crear o mantindre l’unitat. Aixo pertany a la politica, que té
motivacions que van molt més alla de les purament llingüistiques
o culturals. Ara be, si hui no s’admet un despotisme politic, menys encara
es admissible un despotisme illustrat. La llengua la fa i a la llengua
li dona nom el poble que la parla.
El Diccionari illustrat de la Llengua Espanyola definix LLENGUA com “el
conjunt de paraules i modos de parlar d’un poble o nacio”. Podria donar-se
possiblement una definicio més exacta i més tecnica, pero
provablement tambe més discutible.
La primera part de la definicio, “conjunt de paraules i modos de parlar”,
no dona massa peu a la discrepancia, si no es en qüestions de matiçacio.
En la segona part, “d’un poble o nacio”, que es la que expressa implicitament
la denominacio diferencial de qualsevol llengua (angles, frances, castella...)
es on salta el desacort. ¿Quàn una llengua es pot seguir
dient la mateixa a pesar de les seues variants? ¿Quín es
el nom que llegitimament correspon a una llengua? Sobre ambes questions
es pot discutir “ad infinitum”. Tot depen de que haja un sentiment i una
voluntat d’unitat o, pel contrari, d’antagonisme. Molts catalans, que donen
per supost que el valencià es una variant de la llengua catalana,
es posen frenetics quan senten dir al castella “llengua espanyola”, perque
aixo es ignorar-lo ad ells i a la seua llengua. Imaginem com se’n pujarien
per les parets si al catala li digueren dialecte o variant, no de la llengua
espanyola, sino de la llengua castellana. En canvi, consideren molt natural
que els valencians acceptem el nom de catala per a la nostra llengua. I
ahi invoquen tots els principis d’unitat i de germanor.
Pero ¡alerta!,
que el qui parla d’unitat té que estar dispost a pagar el preu d’eixa
unitat. Una unitat en benefici propi a costa dels demes es efimera i enganyosa.
No es verdadera unitat. Una unitat imposta i a la tragala es llavor de
més fondes divisions.
En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una
banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”.
Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio
d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no
diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana”
i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I
ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua
valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als
nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega
la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la
mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que
a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que
ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i
que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra?
¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer
realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana
tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix!
Pura colonisacio i anexio de cara a l’any dos mil. El protagonisme politic
que el païs catala mai tingué en les terres valencianes vol
conseguir-lo ara per mig d’un protagonisme llingüistic-cultural que
ningu li ha donat ni reconegut i del que sempre havia carit.
El poble catala, magnific i admirable per molts conceptes, pot fer de sa
llengua lo que vullga. Pero que no vinga ningu a dir-nos als valencians
lo que som i cóm tenim que parlar. Aixo es cosa nostra. Tenen tot
el dret a aspirar a una unitat llingüistica, inclus politica si volen,
pero no a impondre-nos la “seua” unitat. Ni per dret de conquista ni per
fets consumats.