|
Abans de començar en esta serie d’articuls que clarifiquen part
de la nostra personalitat, vullc fer una reflexio previa; yo soc un jove
de hui llicenciat en arquitectura.
Este es un poble molt especial, tal volta encara te per recuperar part
de la seua consciencia, de la qual son part irrenunciable els seus simbols.
Hem d’entendre que l’autonomia nos ha tornat l’autogovern i que hem de
profundisar en l’essencia nacional valenciana.
U dels simbols que representa al nostre poble es la Senyera, la bandera
dels valencians, de tots els valencians i valencianes.
Nosatres nos trobem en una epoca de consolidacio democratica pero aci en
el nostre vell regne s’adolix, en alguns aspectes, d’una verdadera democracia;
falta sensibilitat al referir-nos i jujar als adversaris politics, falta
tolerancia cap a les diferents formes d’entendre al nostre poble i falta
una vertebracio real de tota la nacio valenciana en harmonia i en esperances
de futur. A hores d’ara, partits tan importants com PSPV-PSOE i Esquerra
Unida o sindicats com UGT o CCOO encara gasten en els seus anagrames una
simbologia erronea, antidemocratica i inconstitucional.
Anem a imaginar, per un moment, que l’historia de la nostra bandera es
reduira als pocs anys d’autonomia. ¿Que passaria?. En algun moment
naixen els simbols o son assumits per tot un colectiu. Per eixemple moltes
de les banderes autonomiques es crearen al temps dels seus estatuts. Hi
han inclus algunes banderes de nacionalitats historiques com la famosa
ikurrinya que naixque a penes fa un segle, inventada per Sabino Arana,
i crec que no tenen ningun complexe per la seua novellea historica. Senzillament
tots els pobles que vullguen; tenien, tenen i tindran el dret a reclamar
un lloc en l’historia. ¿Que nos passa, puix, als valencians?.
Lo ben cert es que el poble valencià se reafermà com a nacionalitat
historica constituint-se com a comunitat autonoma i adoptà l’historica
Senyera, que va ser bandera del Regne de Valencia com a simbol d’unio de
tots els valencians al llarc de l’historia, abans, ara i en lo futur.
Fon el 14 de juliol de 1982 quan es publicà en el Diari Oficial
de la Generalitat el text de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.
A on en l’articul 5, punt 1, es pot llegir: “La tradicional Senyera de
la Comunitat Valenciana està composta per quatre barres roges sobre
fondo groc, coronada sobre franja blava junt a l’asta”. Per cert, escrit
en la mateixa ortografia en la que estic escrivint est articul, feta per
valencians (algun d’esta bella vila ) per als valencians. Fins aci puix,
pocs arguments els queden a tots eixos disgregadors i antidemocratics senyors
que s’empenyen en confondre al personal i maregen quan gasten la bandera
historica del Regne d’Arago com a emblema dels valencians.
Clar que, dins d’esta confusio vullc posar un poc de llum perque les animalades
que s’han dit passarien, sino fora pel mal que han fet, als anals de l’antologia
del desbarats. Que si el blau el posà Franco o Felip V com a castic
als valencians per opondre’s ad ells, que si era a soles de la Ciutat de
Valencia i no de tot el Regne, que si el peno es mes antic... Tot manco
explicar la veritat historica i contribuir a recuperar l’orgull de ser
valencians dividint-nos i enfrontant-nos entre les nefastes provincies.
Varis son els autors que han tractat el tema de la Senyera i als quals
farem referencia en est articul, pero sense dubte l’estudi mes exaustiu
que sobre el tema s’ha fet es el llibre de Ricardo Garcia Moya:“Tratado
de la Real Señera”(1) i que sera la referencia constant perque en
ell es troba la millor aportacio documental i grafica fins ara publicada.
Començarem dient que les barres roges sobre fondo dorat son les
propies armes dels reis d’Arago. L’orige de les quals estaria en el dret
d’usar els colors de l’Iglesia, el roig i dorat dels emperadors romans,
per ser el regne d’Arago feudatari del Papa i els seus reis ganfanoners
o abanderats d’ell, com es posa de manifest en la coronacio del rei Pere
II d’Arago “...fos coronat e consagrat per papa Ignocent terç en
la ciutat de Roma, en l’any MCCIIII, e lo dit papa lo feu ganfanoner, per
a ell e tots los reys de Arago qui apres vindran”(2). Quede puix clar que
l’orige de les barres no estaria en els comtes de Barcelona, que abans
de l’unio en Arago utilisaven a soles la creu roja ara reduida a l’escut
de Barcelona.
En l’incorporacio del regne musulma de Valencia a la cristiandat a mans
del rei Jaume I, escomença l’heraldica actual valenciana.
En ella, tal volta expressant la dualitat de l’esperit valencià
sempre enfrontat germa contra germa, coexistiran dos simbologies que encara
perduren en diversos escuts; estes son una ciutat sobre les aigües
i l’atra, mes apreciada pels valencians, sera les barres del Rei en losange,
dos en un principi i coronades des de 1377 per orde del Rei Pere II de
Valencia, el Cerimonios, i que mes tart quedarien ampliades a quatre.
Jaume I nos otorgà la nostra forma juridica: els Furs de Valencia
que si be foren compartits en el nostre territori durant mes d’un segle
en atres lleis foranees acabaren sent adoptats per totes les ciutats
i viles. Tambe nos concedi l’us de la seua bandera, que sent “Senyal Real”
era de tot el Regne i no a soles de la Ciutat de Valencia com alguns han
volgut fer creure.
Hem de tindre en conte que la Ciutat de Valencia era el Cap i Casal del
Regne, un regne que precisament havia pres el nom de la ciutat. (circumstancia
que ara tan nos perjudica, gracies a la desmembracio nacional que patim,
per rivalitats ciutadanes fomentades i interessos aliens als del nostre
poble, perque l’unio fa la força i si estem desunits mai tornarem
a ser forts i dignes). Cosa que des de Roma i el seu imperi era prou habitual
en esta epoca veja’s sino el cas de la ciutat de Leon i el seu regne, les
republiques italianes de Genova i Venecia... Moltes voltes els jurats i
consellers de la capital parlaven en nom de la “Ciutat e Regne de Valencia”
perque en numeroses ocasions representaven a totes les ciutats del regne,
recordem el cas de Vinatea en el segle XIV.
Des de temps de Jaume I, per concessio del rei, totes les viles que obtenien
el titul de reals, conseguien els mateixos privilegis que la Ciutat de
Valencia i eren viles junt a la Ciutat de Valencia i totes juntes formaven
l’estament real de la Diputacio General i de les Corts Valencianes, i totes
adoptaven les armes de la Ciutat i Regne de Valencia. Si nos fixem ara
en els escuts de totes les ciutats i viles reals vorem vestigis de les
dos simbologies que he mencionat ades (en la ciutat d’Alacant perviuen
les dos), sobre tot de la losange en les barres del rei d’Arago coronades.
Es dir “les armes que ostentava la Senyera Real i de la Ciutat de Valencia,
en barres coronades en el teixit, mes el Rat Penat (no el Drach alat del
rei) sobre l’asta, eren i son representatives de tot el territori valencià”.(3)
Tants anys d’imperialisme castellà i uns quants de catala han conseguit
en part borrar gran part de la memoria historica dels valencians i confondre-nos
prou, pero lo ben cert es que ya en els furs constava que: “tots els cavallers
de la Ciutat o del terme o de qualsevol lloc que foren estaven obligats
a seguir a la Senyera”. La disposicio nomenada prova que la Senyera havia
de ser seguida per tots els subdits del rei i per tant per tots els del
Regne. Aço es recordava cada volta que esta anava a traure’s.
Per a eixir la Senyera era passada per damunt de la muralla colocada en
les torres de serrans per a fer la crida i posteriorment baixada de manera
vertical, per a que no s’inclinara, com a prova de dignitat; cerimonial
que encara es recorda hui quan ix de l’archiu a on està guardada.
Com a eixemple d’esta obligacio transcric les ordenacions fetes pel consell
de la ciutat en decembre de 1356 en motiu de la guerra en Castella. Dien
aixina:
|