ESCRIVIM-DIEM
EN VALENCIÀ
PER:
LAURA GARCIA
ELS
SUFIXOS –ISTE, -ISTA
Es corrent en la llengua parlada oir estes terminacions aplicades al masculi
i al femeni respectivament. Un principi de l’evolucio de les llengües
es la creacio de distincions necessaries que asseguren la comunicacio;
primitivament este sufix tenia una forma unica, pero el valencià
ha creat una distincio de genero. Inexplicablement, aquelles “Bases” –que
solament eren ortografiques- condenaren la forma –ISTE, deixant-ne una
per als dos generos: -ISTA.
De l’existencia viva d’esta dualitat donen testimoni:
1) El diccionari de la Rima (382), que diu:
“Evidentment,
com sufix grec, té una terminació única en –ista però
el vocalisme del valencià parlat li dona un forma –iste per al masculí
i –ista per al femení i tal distinció és molt útil
en alguns casos: l’artiste, l’artista, etc.; malgrat que la llengua literària
manté la forma única en –ista per al masculí, no hi
ha cap inconvenient a usar els masculins en –iste en l’estil popular (teatre,
llengua parlada, etc.) perquè els seus avantatges són innegables
i venen d’antic, dels primers manlleus medievals al llatí eclesiàstic.”
Realment, es una opinio que val la pena recordar com a prova de resignacio
i obediencia, que no de cientifisme.
2) El Diccionari Català-Valencià-Balear (383),
al transcriure paraules com FABULISTA, FONDISTA, diu:
FABULISTA fabuliste (Val.)
FONDISTA fondiste, fondista (occ., val.)
3) El Vocabulari del P. Fullana porta les terminacions en –ISTE per al
masculi.
4) El Diccionari Escríg-Llombàrt tambe du la terminacio
–ISTE per al masculi.
Creguem que son sufients els testimonis anteriors, pero, a mes, tambe trobem
eixemples en la nostra lliteratura:
“De sant Iohan /
Babtiste y Ieremies” (384)
“gran paperiste,
/ major sofiste” (385)
“no axi com diu
lo psalmiste d’ayir qui es passat...” (386)
“que diu lo psalmiste
endreçant la sua raho...” (387)
Contrariament a la corrent d’assimilacio castellanista (i en l’actualitat
tambe catalanista) que patí el valencià, es una distincio
que no s’ha perdut, encara que es vacilant en el present, degut a l’influencia
que els mijos de comunicacio tenen sobre la llengua; no hi ha, per tant,
cap de motiu per a suprimir la distincio.
382
Francésc Ferrér Pastor en la colaboracio de Josèp
Ginér, Diccionari de la Rima, pag. 802, Valencia, 1956
383
Alcover, C.V.B., v. E, pags. 687 i 955, respectivament.
384
Trobes, pag. 36, 1. 13.
385
Gaspar Guerau de Montmajor, Breu Descripcio dels mestres de Valencia que
anaren a besar les mans a la Magestat del rey D. Felip, segon de aquest
nom, en lo primer de Febrer del any mil cinchcents huitantasis, feta per
lo venerable Mestre Gaspar Guerau de Montmajor, 1586. Ribelles, B.LL.V.,
v. II, pag. 302
386
Tirant, c. 155.
387
Ibid., c. 155.