A soles el Coneiximent pot combatre les mentires escampades aprofitant la nostra ignorancia. Est es el valor de l’investigacio.

        Existix una classe d’hipotesis que per si mateixes, no necessiten de proves per a mantindre la seua validea. De fet, son intrinsecament indemostrables. El seu fonament es basa en l’absencia de proves en contra que les desbaraten. Per esta rao precisament, a soles poden aspirar a ser hipotesis -suposicions- i no lleis o teoremes, ya que estos requerixen d’una serie de comprovacions que les confirmen. Aixo si, es poden fer formular per «intelectuals» i «institucions de l’ambit cientific», que encara que seguixquen sense aportar proves li donen un recobriment que a ulls populars la facen apareixer com a teoria acceptada; i se pot impedir, emmudir o ridiculisar les investigacions contraries, de forma que ademes alcance el grau extrem d’indiscutible.

        En realitat, la Ciencia es «per se» discutible. Est es el motor que la fa alvançar. L’inapelabilitat es una aberracio cientifica que a soles la paralisa, i fa que de tant en tant cremen ad algu en la foguera, real o metaforicament, segons la sort dels temps. Pero me’n vaig del tema.

        Estes hipotesis son molt facils d’escampar i de defendre, ya que basta, com dia, en posar-les en boca de veus «autorisades» i gastar «altaveus» adequats. Pero son tambe terriblement debils front a l’aparicio de proves adverses, que desmonten rapidament sa cara autenticament cientifica, deixant-les a soles en el recobriment del que parlava ades, i per tant buides.

        Si s’afirma que la Llengua Valenciana naix del catala perque la dugueren els conquistadors, s’afirma necessariament -entre atres coses- que ningu en els antics Regnes moros de Valencia, Denia, Alpuente, etc., parlava en Romanç Valencià. Demostrar aço es evidentment impossible, per lo que estem davant d’una d’estes hipotesis -mai lleis cientifiques, per incomprovables- a les que a soles els cal un bon «marketing cientifiste» per a impondre’s en la societat.
        Bastaria, no obstant, que els investigadors donaren a coneixer els documents, proves i indicis de l’existencia d’eixe Romanç Valencia baix l’Islam, per a destruir una de les «condicions necessaries» per a mantindre l’hipotesis catalaniste de l’orige de la Llengua Valenciana.
        Est es exactament el valor del llibre d’investigacio, «La lengua valenciana hasta Jaime I, particularidades del proceso histórico», de J. V. Gómez Bayarri.

        Si s’afirma que tal o qual paraules valencianes han de ser substituides per les equivalents catalanes, per ser estes mes «cultes»      -¡Ja!- i les nostres «castellanismes corruptes», s’està formulant una hipotesis indemostrable, ya que implicaria provar, com a poc, que no apareixen en ningun document antic, cosa materialment inviable. De nou estem davant d’una d’aquelles hipotesis. En una bona difusio i un tractament de «llaurador incult» a tot aquell que pretenga l’us en tots els nivells de la llengua dels nostres termens, se la pot conseguir instalar en la colectivitat com a certea divina.
        De nou tambe, una faena investigadora que demostre l’us en valencià antic d’estes paraules prohibides -per corruptes-, ficarà l’hipotesis catalaniste de la «purea» de la llengua en el caixo de les mentires ben comunicades.
        Ahi està l’autentic valor del llibre de Manolo Gimeno, «El lexic valencià proscrit, a través dels classics».

        Les dos obres nomenades, no sent per supost les uniques, son de llectura altament recomanable, casi obligada ad estes altures de la nostra historia. Carreguen de rao al valencianisme llingüistic, i nos tornen una part de la nostra autoestima.