Roma copià els jardins de Grecia, que a la vegada eren una copia dels jardins de l’antiga Messopotamia, pero sense aplegar a grans triunfalismes ni a grans superficies.
         Ya en l’antiga Grecia fon apareguent un notable sentit practic de la jardineria, potser motivat per les exigencies de dita civilisacio.
         Homero, quan descriu el jardi dels Alcins en l’Odisea indica que el jardi normal es componia de tres parts: hort, vinya i verger. Allo es reflexaria tambe en la forma de vida dels homens dels antics imperis grecs i romans, a on el cult al vi, en les seues fastuoses festes, fea que es cultivaren les vinyes per a que molts nobles o terratinents tingueren la seua propia collita i pugueren oferir un vi elaborat en els seus horts.
         La jardineria publica dels antics imperis grec i roma era  molt exquisita, encara que no s’hagen encontrat grans parcs. Aixi, es sap que en les grans ciutats de Roma i en els Demos d’Atenes existien avingudes en chops i ciprers, aixina com platans complementats en encanyats de flors i prou rosaledes, moltes de les quals servien per a l’extraccio d’essencies per a la delectacio en els banys publics.
         Hi havien prou estancs i els voltants dels temples estaven rodejats de chicotets jardins.
 Els grecs i romans cultivaven tambe certes plantes que ells creien que eren amades pels deus, com l’hedra, l’olivera, la murta, l’anemona, etc. Estes especies eren cultivades exclusivament en zones independents per a donar el cult als seus deus i en molts casos es donaven festes en motiu de plantacions, podes o recoleccio de fruits.
         Al principi de l’Era Cristiana s’observen preferencies per certes plantes. Aixina, en l’antiga Roma apareix com regina de les flors la rosa, que estaria present en la mitologia i en la vida cotidiana dels romans; les fulles de certes plantes i arbusts serviren per a l’inspiracio dels escultors (com les fulles d’acant havien servit per al capitel corinti), puix el crocus, el jacint i els lliris, entre uns atres foren motiu de creacio de odes famoses.
         En la delimitacio del gust per certes plantes, com en el cas de la rosa, els romans comensaren a cultivar flors per a tallar, tals com les concebim en l’actualitat, creant-se en Roma el primer mercat de flors tallades. Varron, en “De rerustica”, indica clarament l’existencia d’este mercat, on s’empleaven les flors per a oferir-les als deus i a les tombes dels antepassats, a diferencia de l’antiga Grecia, en que les flors replegades del camp eren oferides als heroes  al seu pas pels carrers en un desfile victorios.
         A principi de l’Era Cristiana s’establi en el mon romà una clara diferencia en l’us de la Vila rustica i la vila senyorial. En eixos anys es construiren les famoses viles romanes, que eren verdaders vergers i que servien, en el cas de la vila rustica, com a lloc d’aposent i descans del senyor quan anava a vigilar la recoleccio dels fruits o collites de les terres.
         Tambe sorgiren els primers jardins rodejant les viles de les costes balnearies d’Italia, ya que a partir del segle I aparegueren els primers balnearis en les costes, i els rics de l’antiga Roma posseien luxoses viles rodejades de jardins.
         Ya es coneixien les especies d’abres, arbusts i plantes que podien combinar-se i creixer en les costes meditarranees.
         Els jardins greco-romans eren simples, en grans llinees, i es concebien per a permetre la vida a l’aire lliure en la proximitat directa de la casa. Havien estancs i escultures que asseguraven una transicio en la zona habitada.
         El sentit de la geometria interior i de l’espai tancat, en unes atres caracteristiques culturals que els diferencien del jardi egipci, tornen a repetir-se en Roma i les seues provincies baix la forma de pati, com recint tancat a les mirades exteriors (rodejat d’edificacions) pero a l’aire lliure.
         Est hibrit de construccio i jardineria pareix ser prou llogic en zones com la conca del Mediterraneu on es dona espontaneament com solucio al clima caluros i a la necessitat de vida comunitaria.

         El jardi romà propiament dit, que va servir com a model per a la creacio dels jardins del Renaiximent, constava de dos amples avingudes que es creuaven en el centre formant una ampla esplanada, on es solia construir una gran font.
         Estes avingudes de primer orde eren travessades per unes atres de segon orde (menys importants) que formaven una quadricula perfecta.
         Alli aparegueren per primera vegada els sets baixets, construits per romer o murta, i els arbres o arbusts es colocaven en les parts centrals o als costats de les avingudes principals, predominant els ciprers.
         Eren jardins basats en elements humans, reflex de l’anima humana i en una gran dosis de mitologia i simbolisme.
         Eren freqüents les pergoles en parres. Els jardins privats entraven fins en l’interior de les vivendes.
         Els romans engrandiren els seus propis patis per mig d’una iconografia religiosa i es preocuparen enormement per els aspectes decoratius (cas de les excelents pintures “Trompe l’oleil” que buscaven aumentar ficticiament el tamany del pati).
         Certs jardins foren molt famosos, com el de Tivoli, on l’Emperador Adria colocava les estatues que replegava en les seues conquistes, i aplegà a reunir mes d’un millar de figures realisades pels escultors grecs mes notables.
         L’estil de la jardineria romana aplegà a la perfeccio o al sibaritisme en l’Emperador Nero, qui disenyà grans jardins i avingudes per a totes les places de Roma.