Resulta que en una hipotetica Espanya de l’any dos mil cinccents, on les diferents regions autonomiques havien adquirit molta força i la periferia dominava sobre el centre provincià i rural, l’antiga llengua oficial havia anat perdent prestigi i havia quedat a poc a poc reduïda a un parlar casolà i familiar. Despres de l’unificacio d’Europa, quatrecents anys en arrere, s’havia anat imponent com a llengua comu i oficial l’europlà, que alternava més o menys pacificament ab les diferents llengües evolucionades que es parlaven per alla en torn a l’any dos mil en les diferents provincies europees.
         Un sigle abans, en el dos mil quatrecents, s’havia descobert un nou element, derivat dels residus minerals de les ya casi agotades mines de carbo, el qual era essencial per a les noves tecnologies punta de la navegacio interplanetaria.
         L’antic Principat d’Asturies conegue aixi una prosperitat mai ensomiada. El bable reviscolà de pronte. Als chiquets se’ls posava noms com Pelayo, Favila, Fruela, Ortunyo. S’escomençà a parlar de la “nacio asturiana” i de la llengua bable, una de les més antigues d’Europa. S’especulava si tot hauria començat ya mil huitcents anys abans, a rel d’una gran batalla que tingue lloc en Covadonga i que marcaria el naiximent i expansio asturiana ab la repoblacio de la messeta, portant ad esta la llengua del Principat. La major part de la documentacio del bable s’havia “perdut”, pero en l’archiu de l’Ajuntament d’Oviedo s’havia trobat una resposta, datada en 1987,  a l’Ajuntament de Barcelona, acusant rebuda d’una carta, lo qual demostrava les amples relacions que en eixe temps tenia el Principat d’Asturies ab el restant de la peninsula. Un examen detingut d’este breu pero precios decument evidenciava no solament l’originalitat del llenguage, sino l’existencia d’una llengua ya formada de molts sigles.
         Els historiadors asturians trobaren forts indicis d’una confederacio astur-lleonesa, regida per la Casa Real d’Asturies, que incorporaria més tart el condat de Castella, convertit pronte en regne. La Casa Real d’Asturies acabaria la reconquista de tot el cos central i sur peninsular i, despres de l’incorporacio d’Arago, reinaria en tota la peninsula alla per les darreries del sigle XV, i la llengua bable, que s’havia anat estenent a tot el territori conquistat, coneixeria en el sigle XVI el seu Sigle d’Or.
         No cabia dubte de l’influencia definitiva del bable sobre la llengua parlada, en Lleo i en el païs castellà primer, i despres en tots els territoris conquistats. Cervantes, Lope de Vega, Calderon i atres molts més, son els grans classics del Bable, natiu dels Països Asturians, on es parlen diverses modalitats, variants o dialectes de la Llengua Bable.
         En el sigle XVI, Madrit, devinguda capital del Païs Castella, es la ciutat hegemonica de la peninsula i resulta llogic que foren castellans la gran majoria dels autors d’este periode de les lletres autoctones. No pot estranyar que els escritors de Madrit, satisfets de la seua ciutat i regne, es complagueren en anomenar “llengua castellana” al seu idioma, demoninacio que un sigle abans alternava encara en la de “romanç”. A pesar d’esta diversitat de denominacions (castella, estremeny, andaluç, murcià, etc) en tot el domini llingüistic bable hi havia consciencia de l’unitat idiomatica...
         Qualsevol paregut d’esta historia futurista ab la realitat del sigle XX, referida al Païs Catala i al Regne de Valencia, no es pura casualitat. El poble valencià està fart de tanta pendoneria i de que, a la tragala, el vullguen fer combregar en estes rodes de moli. Està fart de que li regategen la seua denominacio secular i de que, a pesar dels flamants Estatuts d’Autonomia, repetixquen constantment, inclus en els mateixos documents oficials, una denominacio de quatre dies, que careix de tradicio i tendix a subordinar-lo a una atra regio. Està fart de que li furten, a cara descoberta i en tota la barra del mon, no solament el nom sino el contingut de sa propia llengua i lliteratura, per a incloure’ls en el bable-catala. Està fart de vore com eixe cau de sectarisme en que s’ha convertit l’Universitat de Valencia recaneja tot lo que pot i més alla de lo permes en coses que afecten intrinsecament a l’identitat valenciana, davant de la passivitat, quan no complaença, d’unes autoritats que es diuen valencianes pero que no ho demostren en res. Està fart de que imponguen en les escoles als chiquets una llengua que els resulta tan estranya i forastera com el mateix castella, i que damunt diguen que es l’expressio culta de la llengua que es parla en Valencia, pero que no té nom de valenciana. Està fart de tanta intromissio i colonialisme cultural, que son la mateixa negacio de tot lo que es autenticament valencià.