ESCRIVIM-DIEM
EN VALENCIÀ
PER:
LAURA GARCIA
L’ACCENT
EN VALENCIÀ
Han sorgit comentaris
i molts dubtes en comprovar que en valencià no existixen molts accents.
Aço es lo que vullc aclarir en est articul. Les normes d’accentuacio,
com qualsevol atra norma, son una norma mes que es pot aplicar o no en
una llengua. El castella te la seua norma, el catala la seua, el frances
la seua, l’italia la te pareguda al valencià i l’angles simplement
no la te i no per aixo es considera una llengua mal normalisada o plena
de faltes. Hem de donar-li l’importancia que li correspon ad esta norma
i res mes.
DEFINICIO I
CLASSIFICACIO
L’accent
es un signe grafic –tambe convencional- que es representa per (´)
o (‘) i servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt
d’aquella vocal de la silaba sobre la que recau la major intensitat de
pronunciacio (lo que es denomina accent fonetic o prosodic).
Normalment,
les paraules es classifiquen, segons el lloc que ocupa l’accent fonetic,
en tres clases: AGUDES, les que porten l’accent fonetic sobre l’ultima
silaba (agut, tambe, cantà, fillol); PLANES, aquelles en les que
l’accent fonetic recau sobre la penultima silaba (arbre, llibre mistera,
sostre) i ESDRUIXOLES, que porten l’accent fonetic sobre l’antepenultima
silaba (proxima, constancia, anima, hipoteques).
CLASSES D’ACCENT
GRAFIC
Hi ha
dos classes d’accents grafics: TANCAT o agut (´) i OBERT o greu (‘).
El primer, l’agut, es coloca (seguint les seues regles d’us) damunt de
les vocals i, u –que sempre son tancades- i damunt de e, o quan siguen
tancades. Aço vol dir que quan una vocal porte est accent (´),
la vocal sera tancada i com a tal l’hem de pronunciar. El segon accent,
el greu, es posa (quan corresponga per les seues regles d’us): damunt de
la a (la mes oberta de les vocals), i sobre les vocals e, o quan siguen
obertes. Aço vol dir que quan una vocal porte est accent (‘), la
vocal sera oberta i com a tal hem de pronunciar-la.
NORMES D’ACCENTUACIO
EN VALENCIÀ
En termens
generals, s’ha eliminat l’accentuacio grafica, pensant en la poca utilitat
que en realitat tenía i en la carrega de complicacions que suponia
a l’hora de dependre a escriure i en el moment de l’escritura (la major
part de les faltes ortografiques son oblits de les regles de l’accent,
la qual cosa vol dir que estem davant d’un signe prescindible i la seua
existencia lo que fa es complicar l’escritura en lloc de facilitar-la,
que es la funcio de tot sistema ortografic). Aixina s’ha fet tambe en unes
atres llengües modernes com l’italia, l’angles... No oblidem tampoc
que es un signe recent en l’historia de les llengües (¿aixo
vol dir que durant segles s’ha estat escrivint en faltes d’ortografia?)
i que a soles unes poques llengües el tenen (¿aixo vol dir
que la major part de l’univers escriu en faltes d’ortografia?). S’han reduit
a molt poques les regles d’accentuacio, sent el seu us totalment optatiu
i per a les paraules que, tenint la mateixa grafia, escrivint-se igual
(homografes), no reben l’accent fonetic sobre la mateixa silaba –no son,
per tant, homofones-. L’accent te, aixina, una funcio distintiva o diferenciadora,
una funcio pareguda a la de l’accent diacritic.
Conve
aclarir, aixo si, que si s’opta per accentuar perque l’usuari considere
que es millor aixina, s’accentuarà sempre, no a voluntat, o de forma
selectiva.
No obstant,
en el cas de creure’s necessari l’us de l’accent grafic per a evitar l’aparicio
d’eixos possibles dubtes o confusions en la significacio exacta d’una paraula
(encara que el context quasi sempre elimina eixos dubtes o confusions),
les regles d’us de l’accent (que, repetim, a soles s’utilisa per a les
paraules homografes) s’atendran al següent orde de preferencia:
1) S’accentuen
les paraules agudes en el cas d’haver-ne unes atres homografes que siguen
planes o esdruixoles
· Canóns/ canons tindré/ tindre està/
esta caminarém/ caminarem
· Recòrt/
recort trauré/ traure durà/ dura completà/
completa
2) S’accentuen
les paraules planes quan existixca en la llengua una atra paraula homografa
que siga esdruixola
· Beneficiaría/ beneficiaria complementaría/
complementaria sería/ seria
Vejam, per ultim,
uns atres eixemples d’accentuacio de paraules agudes i planes:
· Ultimà/ultíma/ultima revalidà/revalída/revalida
pronuncià/pronuncía/pronuncia
·
Integrà/intégra/integra practicà/practíca/practica
operà/opéra/opera
· Carregà/carréga/carrega fabricà/fabríca/fabrica
continuà/continúa/continua
Pot resultar
recomanable l’accent grafic en particules interrogatives o exclamatives,
en els pronoms interrogatius forts (en estos casos si que es tracta d’accents
diacritics):
· ¿Que
qué vols dir? / ¿Qué que vols dir? ¿Que cóm
ho vols? / ¿Qué com ho vols?
· ¿Que quína em duc? / ¿Qué quina em
duc? Dis-me de qué he parlat Tu saps en qué pense
En les formes
verbals seguides d’un o dos pronoms, l’accent fonetic continúa recaent
sobre el verp. Estos components afegits no es tenen en conte a l’hora de
considerar eixes paraules com a agudes, planes o esdruixoles i comprovar
si han de portar accent grafic o no:
·
pinta (plana) pinta-la (plana)
· porteu (aguda) porteu-me-les (aguda)