En un brut paper emborrone els meus sentiments... En este brut i vell paper, vacila la meua anima i s’obri, es descobrix, es mostra tal com... ¿com es?
        ¿Som tal volta nosatros capaços, inclos en els nostres mes cristalins instants de sensibilitat, de trobar dins nostra... el significat d’eixos caotics solages al fondo de la copa en la que tots els dies beem un glop de vi?
        ¿Tenen algun reflex real els estranys somis que nos assalten al caure la nit, baix els nostres ulls?
        I si en la meua solitaria tomba, dalt d’ella, en l’esborronat epitafi, el seu mensage s’entristira, i la seua sentencia els elements recorreren, i les compactes lletres que’l formaren se desdibuixaren i deformaren com aquarela desvalaida al refollo...
        ¿Sería aixo mostra d’alguna lliberacio alla molt llunt, en les terres desconegudes per l’home i la seua ciencia?
        Eixe impalpable i confiat, tantes voltes mai reconegut, estat etereu de l’anima... Hi haguera havut dins d’ell un decisiu canvi que’l fera traspassar el coneiximent religios del que’s vanagloria tant l’home en la seua etapa de vida terrenal... mes alla de catecismes, fanatismes i inclos de desgarraments traumatics en els que l’afollat subjecte creu vore lo que s’amaga a l’atra banda...
        ¿Sera aplegat l’inconcebible moment en el que la lliberacio front a qualsevol tipo de materia fora complet i definitiu? ¿Per a qué ara poden ser necessaries lletres, mensages llingüistics, si ya tot aço pert l’importancia, es a sols part d’una existencia materialisada i pobra comparada en lo que ara s’aconteny? Un moment passat, un atra dimensio que pareix ya amplament superada, com quan se compara un bidimensional dibuix en un paperot, en la sublim i costosament apreciable en tota la seua majestuositat i perfeccio gran obra de l’arquitectura?
¿Podre en eixe moment vore sens ulls, escoltar sens orelles i sentir sense pell? ¿Seran en eixe recent aplegat moment tots els sentits a sols un?
        ¿Podre des d’eixa altea espiritual vore tot lo mon?... Pero no com una image, pot ser que ni tan sevol es puga denominar «vore». ¿Podem imaginar un estat mental-espiritual en el qual pugam sense cap dificultat seguir, una a una, i totes a l’una, les materials i (cientificament) quimiques vides de tots nosatros, fisics humans, estant en cap lloc en particular i en tots a l’hora?
        Pero... ¿No existiria el sentiment d’enyorança en eixe metafisic nivell? ¿Sería tot lo anteriorment vixcut, «quimicament» sentit, patit, completament transparent, inorod i dessaborit per al nostre nou estat?

        Digueu-me ara quantes voltes, en la vostra quotidiana vida, el conjunt de vostra monotonia diaria, pareix cridar a veu plena ad eixos... eixos chicotets... eixos chicotets detalls... eixos chicotets detalls que engalten de bat a bat el nostre viure, de la mateixa manera que s’ompli de bellea, i de magia, i de inocencia... el mort, destroçat i transformat en paper arbre, que una volta fon... quan un precios chiquet en les galtes colorades el garabateja d’incomprensibles formes...
        Pot ser aixo signifique per ad eixa nova existencia tot el seu passat en esta ferma terra...
        I per aixo, ara, en la meua debil, vulnerable i simple forma de vida, quan el sol desapareix de l’horiso, deixant darrere de si eixa preciosa, i misteriosament perceptible mes alla del sentit visual estela taronja, en estes profundament belles i enchisadores terres valencianes, despres de sentir el meu cor empantanat per eixe magnific do de la Naturalea, alce la meua mirada cap al cel, percibint alli a lo llunt les estreles, en l’infinit firmament, i les veig tan distants, tan chicotetes, tan amagades, tant com eixos chicotets detalls en la meua vida, pero donant-li sentit al firmament, i omplint-lo, pot ser soles oferint-li una justificacio per a estar ahi...
        I mire absort ad eixos chicotets punts de llum en la nit, rebent la seua realitat a dotzenes d’anys llum de la seua, i no puc deixar de pensar, quan baixe els ulls d’elles, en eixos chicotets detalls..