Ningu dubta de l'utilitat d'eixes maquines, que poden arreplegar i conservar informacio, fer rapides relacions i donar respostes acurades en un minim de temps, estalviant a l'home moltes hores de penos treball recopilador i comparatiu.

    Pero tambe tot lo mon, un poc entes, coneix i reconeix les llimitacions de la maquina. Encara que escritors de cienciaficcio hagen imaginat per a algun d'estos robots una sort de personalitat i vida propia, s'impon la realitat de que la maquina careix de vida i careix de creativitat. Per sorprenents i maravelloses que puguen semblar a primera vista ses respostes, mai sobrepassen el llimit de lo programat, mai donen el salt qualitatiu del que es capaç l'intuicio i l'inteligencia humana. Poden ser superiors a l'home en quantitat, potencia i perfeccio de treball, pero es l'home qui domina i dirigix eixe treball.

    El llenguage es cosa viva, intimament lligada a l'home, sobre tot en sa dimensio social o comunitaria. Es una cosa que s'hereta, que s'apren, pero que, arribat un moment, es convertix tambe en instrument d'expressio de l'originalitat de l'home. Per aixo naix, creix, i canvia al compas evolutiu de la societat que l'utilisa. Com a instrument pot cuidar-se i perfeccionar-se, pero sempre sense trencar la simbiosis existent entre llengua i colectiu que la parla. L'home concebut com a colectivitat configura primer son llenguage, pero al mateix temps es configurat per ell. Aixi es com una llengua acaba sent l'expressio més caracteristica de l'identitat d'un poble, la que definix i determina els seus trets més singulars i els dona una continuitat al pas de les generacions. Cuidar i enrriquir la propia llengua es una garantia d'identitat per al poble que la parla.

    La vida com a continuitat i evolucio té una maravellosa flexibilitat per a adaptar-se i una gran resistencia a desapareixer per complet. Pero es fidel a si mateixa. Somessa a traumes excessius o a pressions distorsionadors més alla del llimit tolerable, rebuja seguir avant i es descompon o engendra un monstre. Un organisme viu rebuja ademes tot lo que li es estrany i no pot assimilar.

    En el llenguage passa lo mateix. Es un organisme viu, no una suma de paraules ajuntades en un diccionari o classificades i combinades en una gramatica. Ni el diccionari ni la gramatica poden mai recollir ni representar lo que es una llengua viva, molt menys sustituir-la. Aixi com la biologia pot analisar part per part i en conjunt un cos, ses funcions, el seu codic genetic i tantes coses més, aixi tambe ho pot fer la filologia en una llengua. Lo que la biologia no pot fer es crear un organisme viu, com tampoc la filologia una llengua viva. A lo més que aplega i pot aplegar es a un llenguage robotic, a l'imitacio mecanica d'un llenguage sense conexio vital ab els sustrats més fondos de l'anima d'un poble. Eixos lligams misteriosos que fan de les parts un tot organic, que no sembla diferent de les parts, pero es alguna cosa més que el conjunt d'elles, eixa realitat que tots reconeixem com a vida, pero que escapa als més fins analisis dels instruments cientifics, es lo que ninguna ciencia pot construir si no es a partir de la mateixa vida.

    A la llengua valenciana estan, des de fa temps, volent fabricar-la de nou, tractant-la com si fora un mecanisme de peces intercanviables. Peça a peça, conexio a conexio, volen acabar fent-la bessona monovitelina d'una atra llengua, per a aixi un dia consumar la sustitucio. El resultat, apart del rebuig natural que tot organisme viu experimenta contra cossos estranys, es un fenomen de robotisacio del llenguage. Pocs s'enganyen respecte a un braç o una cama ortopedics. Ningun valenciaparlant es troba a gust en l'artificialitat del nou llenguage. Es un llenguage robotic, fet a banda del poble, parlat a contracor, orfe de vida. Es un llenguage que s'apren exclusivament en els llibres, que tart i mal s'arriba a fer propi. D'ell dificilment podran eixir autentiques obres lliteraries.

    Els qui no han parlat de menuts valencià son els qui més fanaticament defenen el nou idioma. En realitat defenen son propi aprenentage, la seua «especialitat» que els diferencia del comu «d'ignorants» que no saben el modo «correcte» de parlar i esciure, es dir, la tecnica d'usar el nou aparat ortopedic, que no pertanyen al grup dels iniciats. Son incapaços de vore i percebre les diferencies més fondes i més sotils entre catala i valencià pel simple fet de que els falta u dels dos termens de la comparacio, el més important per ser el més viu. Estan enamorats del seu robot d'importacio, de l'unic que coneixen.

    Inclus en els mateixos valenciaparlants de tota la vida, reconvertits ideologicament a la doctrina d'una llengua unica, es nota massa quan parlen el llenguage robotic. Van pensant en lo que diuen, corregint-se mentalment, traduïnt a les noves formes. Mai diuen de paraula expressions que, en canvi, repetixen constantment en l'escritura. No s'hi troben. I, quan tenen que lliurar-se a l'espontaneitat i a l'improvisacio, es quan els ix l'autentic valencià que el poble reconeix com a la seua llengua. En els documents han de recorrer ordinariament als moderns escrivans, als tecnics del mecanisme llingüistic robotisat.

    La llengua valenciana ve sent parlada sense interrupcio durant casi huit sigles. Tingue una joventut i una madurea esplendorosa fa cinccents anys, per a decaure a poc a poc fins als nostres dies. Pero seguix viva. No se li poden posar afegitons ni sustituir-li membres vius per atres mecanics i estranys a l'organisme, per molt perfectes que tecnicament puguen pareixer. El resultat de tal operacio nomes pot ser un Frankenstein de llengua, una conjuncio monstruosa de membres morts i formes robotiques en l'apariencia d'un cos viu.

    El grup actualment dominant en l'Universitat ho te molt clar. No es tracta ya de donar-li al valencià el nom «academic» de llengua catalana, es tracta llisa i planament de palar i escriure en catala sense concessions. L'anterior generacio catalanisant encara guardava certes formes, encara mantenia una externa ambigüetat. Pero ya de fet algun dels seus representants més egregis arribà a donar el pas decissiu i escrivi algun dels seus ultims llibres en el més pur catala, on les formes verbals valencians -un dels trets més diferencials i mantinguts- desapareixien definitivament. La confrontacio recent entre l'Universitat i la Conselleria de Cultura ha segut un tant més que una qüestio de noms. Per als qui controlen l'Universitat era i es el pas definitiu i necessari per a l'implantacio oficial del catala, sense variants, en tota l'ensenyança valenciana, era i es l'acta de defuncio i soterrament oficial de la llengua valenciana.

    Estant aixina les coses, els valenciaparlants devem plantejar-nos molt cruament l'alternativa. O parlem i escrivim valencià-valencià, o triem (apart de la llengua oficial i comu ab el rest d'Espanya) una atra llengua no nostra: catala, frances, angles, alema, rus... per al cas es lo mateix. No sent valencià, totes les llengües resulten igualment forasteres. Hauria que vore quina nos es més util. Lo que no podem fer es seguir utilisant un llenguage robotic, producte de transplants, afegitons i membres ortopedics prefabricats, que en la majoria dels casos produixen rebuig en l'organisme viu de la nostra llengua.