|
En este primer numero considere oportu realisar una introduccio que servixca
com a prolec dels temes que van a contindre esta historia de la jardineria.
L'humanitat ha recorregut tres etapes que s'han interpost: la magica, la
religiosa i la cientifica.
Durant l'etapa magica, l'home s'enfronta a la naturalea per mig de sortilegis
i conjurs. Un home a soles ostenta estos poders, l'embruixador, el chaman,
que se'ls transmetra a un atre individu.
Es un encontre irracional, milagros, en que el poder del taumaturc supera
les forces de la naturalea.
Quan apareix la religio, l'estructura tribal ya s'ha sentat, estem en el
Neolitic. El plantejament canvia, existixen uns deus suprems que manegen
a la seua voluntat les forces de la naturalea. Naixen les oracions, les
pregaries i els sacrificis que es ritualisen. El poder de mac passa a la
"casta sacerdotal". Es un grup selecte que coneix els sistemes per a aplacar
als deus.
L'estadi religios servì per a consolidar la societat i reunir a
tribus diverses en les festes i actes rituals, propongue conceptes morals
colectius. Originà les ciutats i els estats, en definitiva: la civilisacio.
En l'etapa cientifica, l'home, observant el comportament de la naturalea
descubrix unes constants, unes lleis, i acudix a l'enfrontament amparat
en els seus coneiximents.
El poder que ostentava l'embruixador passa a la casta sacerdotal i deixa
de ser secret, el poble pot dependre-ho, venen els llibres, la ciencia
esta a l'bast de tots.
Pero com advertiem, estes tres etapes sucesives no han anat borrant les
calcigades de les anteriors, sino que s'han superpost i entrellaçat.
Quan l'iglesia primitiva prengue el cami escolastic, cientific, va apareixer
la teologia com una ciencia capaç de demostrar l'existencia de Deu.
Lo simbolic es lo que es guarda mes tenaçment, el pristi caracter
magic de la nostra cultura: la creu, la bandera, la porta, la finestra,
"el cami, el llaberint... el jardi", i supon un despegament definitiu dels
atres animals.
En el jardi s'evidencia la magia, fins al punt de que eixos primers jardins
perses que naixqueren en el desert, molt tingueren que vore en una societat
nomada que passava de la magia a la religio. El paraïs era un jardi
magic.
La constancia permanent de la magia e stà en els arbres sagrats,
totemics. En Persia i Egipte la palmera datilera, el llorer en Grecia;
el faig, l'om i l'olma en les cultures franques, aries i celtes; el llac
i la montanya del jardi chinenc, el pi i la gavarrera d'hon Carlomagno
assentava el seu tro d'or. Les fonts, els llocs de les ermites, els enclaus
templars, la cova de Sant Millan de la Cogulla, la prominencia rocosa,
arbre, aigua, coves, roques, simbols que habiten en els jardins.
La faceta religiosa del jardi ha segut una constant, des del paraïs
persa fins al jardi helenic i romà, aixi com l'arap i l'egipci.
Habitacul de deus mitologics, des del jardi de Cicero realisat per Tico,
fins als jardins del Belvedere o Bomarzo, jardi de contemplacio religiosa
en China, cult politeiste en els jardins toistes, on existix "el Deu Ma",
que es la distancia entre les coses, entre la roca i l'arbre, entre els
verdets.
Els jardins cientifics per excelencia seran els botanics, son els seus
antecedents en els horts de plantes medicinals, com tan primorosament descriu
Humberto Eco en "El nombre de la rosa", o els mecanismes acuatics que tant
interessaren a Descartes.
Els jardins han influit uns sobre atres i molts simbols han perdut el seu significat, encara que han persistit com elements compositius "poetics". La persistencia romana dels esquemes perses no pretenia mantindre el mit del paraïs ni les escultures mitologiques renaixentistes eren els deus vigents, romans, ni el jagantisme de la jardineria francesa es corresponia en intimitat migeval que originà el jardi renaixentiste i el jardi pintoresc angles; a pesar de que se li atribuix un orige oriental res te que vore en el ritual del chinenc, encara que els dos tingueren coincidencies formals, com l'asimetria. Potser, es puga parlar d'un simbolisme mut llunt de pregaries.
Baix un punt de vista socio-cultural resulta interesant introduir el concepte
de "anomia". L'anomia es una situacio caotica, de desorde, que ocurrix
quan una societat entra en contacte en una atra d'un potencial economic
i cultural diferent, i, intenta suplir-les per les del mes poderos, pero
sense antecedents.
Surgixen les "societats emergents" que fan un us distorsionat dels nous
elements culturals. Estes situacions per a be o per a mal, son d'una creativitat
obligada. Un cas classic ho es el de les colonisacions i les conquistes.
Per lo general el colonisador acaba per ser tambe colonisat. Este ha segut
el llarc viage dels jardins perses reinterpretats per egipcis, helenics
i romans.
En l'acte conscient que es fer un jardi en un païs en una cultura
jardinera molt antiga com la nostra, estem obligats a recrear, pero mai
oblidar, els vells simbols. S'ha de mantindre l'herencia i replegar el
nou caudal, que el manal que seguix viu fa aconsellable.
El contacte en lo nou sempre produix un efecte beneficios si es fa assumint,
copiant i no calcant. L'invent des del desorde es una casualitat poc aconsellable.
Per a fer una jardineria nosatres sugeriem, ya que estem en una etapa "cientifica",
introduir en la jardineria models dels nous coneiximents i costums.
Si van haver jardins tan preocupats de la sacralisacio dels arbres i dels
ceps, de determinats jocs geometrics, de singulars llaberints, i es consagraren
tants models, podriem investigar sobre la situacio actual d'esta ciencia,
que nos ha dut a la lluna, i obrar en conseqüencia.
|