Estem en el temps de la Renaixença Valenciana en ple sigle XIX, i dos son les corrents lliteraries que conviuen: els poetes de "guant" i els "d'espardenya". La primera estava encapçalada per Teodor Llorente i representava a la burguesia, era conservadora i arcaisant en el seu llenguage per a distinguir-se del parlar del poble i per aixo acodiren a parules, girs i expressions dels classics, moltes d'elles eren formes mortes, oblidades i en desus pel poble (des de feya 400 anys), constituiren al remat un nucleu tancat perque les seues inquietuts no coincidiren en les del public; inclus abandonaven el valencià per a tractar uns atres temes que foren els propis del romanticisme. Tot lo contrari va ocorrer en els poetes d'espardenya, tambe coneguts com a populistes entre els que podem destacar a Eduart Escalante, Josep Bernat i Baldovi, Pasqual Pérez i Constanti Llombart; son proposit fon atraure al public a la causa del progressisme i per aço li parlaven en la seua llengua, el valencià popular, carregat inclus de castellanismes (a l'igual que en els poetes de guant), i aixina escriviren en els periodics populars com El Mole, La Donsayna i El Cresol. Tant els romantics com els satirics coincidiren en son valencianisme encara que vist de diferent manera.
            Voldria recordar i acostar un poc mes en el coneiximent i tambe a modo d'homenage a dos persones per la seua aportacio als sainets valencians: a Eduart Escalante i a Constanti Llombart.
 
 

            Naixque el 20 d'octubre de 1834 en El Cabanyal (ciutat de Valencia) i mori el 30 d'agost de 1895 (fa ara 102 anys), d'ell s'ha dit que es el pare del teatre en valencià en els seus populars sainets en els que satirisà i ridiculisà a la chicoteta burgesia. Eren els temps de la Renaixença Valenciana. Pertanyia al grup dels poetes d'espardenya que encapçalava Carmel Navarro Llombart, mes conegut per Constanti Llombart (despres parlare d'ell); tots ells, procedents de les classes artesanals valencianes, representaren el dinamisme del poble i qualificaren als poetes de guant d'arcaics i pedants per l'us d'una llengua artificiosa per a distinguir-se del poble pla. D'Escalante escrivi Constanti Llombart en 1879 lo següent:
 

"Raro es lo dia que en los periodics i cartells anunciadors de tots los teatres de Valencia, no tingam lo gust de llegir per espai lo menys de quinze o setze anys, lo popular nom del mes aplaudit, tal vegada, dels nostres moderns autors dramatics. En Eduart Escalante, i sempre lo public, ab tot aixo de vore en les seues gracioses obres criticats i posats a la vergonya els seus vicis i ridiculees, constantment li han dispensat, li dispensa i provablement seguirà dispensant-li los mes unanims aplausos i mereixcudes simpaties...

...¿com puix, s'explica que este mateix public, esta mateixa societat tan vivament ferida per les dures censures del poeta, acodixca quotidianament a les representacions de les seues obres, sent aixina que en elles s'evidencia, criticant-los sempre, ses multiples flaquees?... ¿per que?, perque, no obstant que el sr. Escalante fa en ses chistoses comedies la critica de les costums de la localitat en que viu, ha tengut sempre la suficient inteligencia per a presentar de tal modo en l'escena als individus que ridiculisa, que fins ells mateixos no poden ni podran meny que reconeixer son original en la veritable pintura del retrato, i rient-se de sos propis defectes, han aplaudit, quan pareixia que havien de chiular-lo, al que sense ninguna por ha sabut posar-los lo dit en la llaga... ¡Per aixo sos païsans, als que tan vius ell pinta, han aplaudit i aplaudiran son indispensable merit a mans plenes!".

            Constanti Llombart, mogut per un ideal de revitalisacio de la llengua propia dels valencians, es convertix en l'impulsor del conreu d'esta. Inaugura la "Biblioteca Valenciana" en el proposit de reeditar als classics valencians. Conseguix agrupar a un colectiu que preocupats per l'enaltiment, la defensa i el conreu de les diferents arees que constituixen la cultura valenciana, especialment per la llengua i fundà la "societat d'Amadors de les Glories Valencianes", "Lo Rat Penat". Constanti Llombart fon un autodidacte que prengue com a tema per a presidir la seua vida i les seues actuacions: "Tot s'ho mereix Valencia, tot per Valencia es poc". Son de destacar les finalitats fundacionals de Lo Rat Penat que encara arrepleguen els actuals estatuts: l'exaltacio de l'historia i la llengua valencianes, l'impuls de les arts i la lliteratura valenciana que poden vore's reflexades en els versos en que finalisà el seu discurs fundacional de Lo Rat Penat:

            El mon de les falles, del teatre valencià i les demes festes i costums tenen que adaptarse als nostres temps, pero adaptarse no vol dir inventar de nou, alienar o despullar de la personalitat que les caracterisa, sino fonamentar en el passat, en les nostres arrels, i per ad aço fa falta coneixer-les i per ad aço es necessari voler-les. Pertanyer a una associacio cultural es un bon eixemple d'inquietut i amor per lo nostre ademes de ser el millor vincul de conexio en la nostra historia, les nostres costums i tradicions. Qui les vol estudia tot allo que estiga relacionat i ademes ho expon i ho divulga en l'unic afany d'ensenyar. Com diria J. L. León Roca referint-se a Constanti Llombart, no es tracta de presumir d'erudicio ni d'expondre en vanitos proposit de fer-se admirar pels seus coneiximents, sino per a difondre una cultura que es creu necessaria per als vaencians. Llombart oficiava de mestre i com a mestre es va comportar en la modestia i fins l'humiltat que el caracterisaren.